Kilimanjaro (I)

161211__0141

El passat 11 de desembre amb el Valle vam veure sortir el sol des del punt més alt d’Àfrica: l’Uhuru Peak al Mont Kilimanjaro. Va ser una gran experiència i ara és l’excusa perfecta per reprendre el blog i escriure-hi una mica que fa més d’un any que el tinc completament abandonat.

La idea de pujar-hi va sortir un dia sopant i després de buscar una mica d’informació vam decidir que faríem la ruta Machame. La primera que vam descartar va ser la Marangu, més coneguda com la de la Coca Cola, per ser la més transitada, perquè puges i baixes pel mateix lloc i perquè dorms en refugis. Ens motivava més anar amb tendes, fer una ruta circular i rodejar la muntanya gaudint de paisatges molt diferents. I crec que la vam encertar.

No s´hi pot anar per lliure sinó que és obligatori contractar guia, cuiner i equip de portadors. Nosaltres vam decidir tenir-ho organitzat des d’aquí perquè teníem molt pocs dies i havíem d’anar per feina. No podíem arribar a Tanzània i començar a fer un comparatiu d’agències locals per aconseguir un millor preu. Així que el comparatiu el vam fer amb empreses d’aquí i al final ho vam contractar amb “Aragon Aventura” (si algú necessita més informació que m’escrigui). Molta gent combina el trekking al kilimanjaro amb un safari o uns dies a Zanzíbar, malauradament nosaltres no teníem més dies així que volaríem directament a l’aeroport Kilimanjaro (molt a prop de Moshi), faríem el trekking i tornaríem.

El dia 5 de desembre sortim de Barcelona, fem escala a Istanbul i aterrem a l’aeroport de Kilimanjaro. Fem les gestions del visat mentre ens anem treien roba, fot una calda impressionant i no anem vestits en consonància. Alguns ventiladors de sostre estan funcionant però diria que no fan absolutament res. Paguem els 50 euros (o 50 dòlars) del visat i creuem el control, recollim les bosses facturades que es troben al mig d’una sala i sortim cap a fora.  Allà ens espera un home amb un full de paper amb el nostre nom mal escrit. No estic gens acostumada a viatjar així, sempre m’he de buscar la vida quan arribo a un aeroport però en aquest moment que és tard, tinc molta calor i estic cansada agraeixo aquest extra de comoditat.

El trekking comença el dia 7 i per tant tenim el dia 6 per conèixer Moshi. Anem caminant cap al centre (l’hotel es troba a les afores) seguint les vies del tren que pel veiem és la ruta que utilitza tothom. Aviat apareixen nens que s’acosten cap a nosaltres corrent i senyalant-nos cridant: mzungu! (blanc en swahili). Passegem pel mercat, donem una volta pel centre i dinem en un parc el menjar típic d’allà: arròs amb pollastre. Després tornem cap a l’hotel i aprofitem que té piscina per refrescar-nos mentre esperem que el guia aparegui per l’hotel ja que ens han dit que vindrà per conèixer-nos. Abans de sopar coneixem al Sylvester (el que serà el nostre guia) i l’Ali (el que serà l’assistent de guia). Som dos i tenim guia i assistent de guia? Ens sembla absurd però no tenim res a pelar. Ens vindran a buscar demà al matí i anirem cap a Machame gate on comença el trekking. Ja en tenim ganes!

Dia 1. Machame Gate (1.819m) – Machame Camp (3.029m)

Arribem a Machame gate, lloc des d’on iniciarem la ruta. Mentre el Sylvester i l’Ali organitzen el material i als portadors nosaltres anem a registrar la nostra entrada al Parc Natural del Kilimanjaro. Una llibreta amb espirals on has de posar el teu nom, número de passaport, l’edat, la professió (em sorpren que et demanin aquesta informació constantment), el nom del guia i el número de permís d’entrada al parc que deixem en blanc perquè encara no tenim.

Durant la ruta ens acompanyaran 9 persones. Si, 9. Jo tampoc m’ho podia creure quan ens ho van dir però amb nosaltres venen 6 portadors, 1 cuiner, 1 guia i 1 assistent de guia. Semblen molts i probablement ho són però l’associació de portadors posa un límit de càrrega de 15 Kg per persona (límit que personalment em sembla força baix) així que, un cop més, no tenim res a dir. Tota la província viu de la muntanya i no escatimen en posar a gent ja sigui com a portador, com a assistent de guia confiant en que després tu deixis anar una bona propina.

161208_1

Després toca esperar. I esperar. I seguir esperant. Passada una bona estona, molta més de la que jo considerava acceptable, vaig cap on és el guia per preguntar com està el tema. Primer em diu “pole pole” (poc a poc en swahili) mentre amb les seves enormes mans obertes amb els palmells cap avall les mou amunt i avall. Sé que està pensant que sóc una pobre estressada de ciutat i m’envia a seure al banc d’on m’havia aixecat. Hi torno sense tenir ni idea de quanta estona estarem més allà. Un asiàtic que també està esperant sembla que fa un Skype amb algú perquè crida com un boig amb el mòbil a l’alçada de la cara jo me’l miro i penso quant li deu estar constant aquella conferència…

Al cap de cop passa el Sylvester per davant nostre i jo li clavo la mirada demanant alguna notícia. Em mira i em diu que a vegades el seu país el desespera. A-ha! A tu també, eh?  Mira, ja no som tan diferents. 2 crits (entre ells, eh!) i 1 trucada després sembla que ja tenim el permís per començar la ruta.

Comencem a caminar amb l’Ali perquè el Sylvester encara s’ha de quedar una estona acabant la burocràcia. L’Ali té 28 anys, no està casat i em diu que està buscant una dona, porta uns texans i unes botes bastant apanyades. Em sorprèn que al lateral de la motxilla porta un paraigües. Però no un de plegable sino un de la mida del de la Mary Poppins. No sé, muntanya i paraigües pensava que eren oxímorons però com a mínim a Tanzània no és així. Tots els guies en porten un al lateral de la motxilla.

Pugem a poc a poc, molt a poc a poc,  per una pista forestal que s’enfila bastant. La pista es va tancant fins convertir-se en un camí que transcorre pel mig de la “Rain forest”, aviat fa honor al seu nom i comença a ploure. Fa molta calor però plou amb ganes, nosaltres ens posem els gores i l’Ali obre el seu gran paraigües que el cobreix a ell i al motxilot que porta més que de sobres. Doncs mira, potser no és tan mala idea!

Aviat ens atrapa el Sylvester i es posa davant del grup. El ritme que marca encara és més lent per desesperació nostra. Puc entendre que ens faci anar a aquesta velocitat a 4.000 metres d’alçada però a 2.500m vols dir que cal?  Seguim pujant pel camí entre arbres altíssims, vegetació molt frondosa i lianes. Al cap de poc més de 3,5h arribem al campament on passarem la nit: Machame Camp a 3.000m

Els portadors deuen tenir unes cervicals de ferro perquè porten la càrrega al cap / La nostra tenda al Machame Camp

Hi ha una cabana on viuen els “rangers” que cuiden del camp. La seva feina consisteix en donar-te la llibreta on has de registrar la teva arribada, netejar les latrines (diria que aquesta part de la feina no hi presten massa atenció) i garantir la seguretat (tenen una arma per fer-ho). Hi passen 10 dies i passat aquest temps baixen a la ciutat on hi passen uns dies i al cap de poc els envien 10 dies més a un altre camp. Al cap d’una estona el Sylvester ens ve a buscar i ens porta fins on està la nostra tenda ja plantada. És força gran, hi cabem els 2 de sobres, tenim una bossa per llençar les escombraries i un petit avancé amb una taula i cadires. Al·lucinem! Cap dels dos ens esperàvem tenir tantes comoditats durant la ruta. Encara estem comentant que ens sembla un autèntic luxe tenir taula i cadires quan apareix el John (un dels portadors) amb 2 palanganes plenes d’aigua, un somriure i una frase apresa: “hot water for wash”.  De veritat? Però quin luxe! Donàvem per fet que en aquests 6 dies l’únic contacte que tindríem amb la neteja seria a través de les tovalloletes però això és molt millor! Ens rentem mans i cara (que la palangana no dóna per més!) i torna a aparèixer el John amb aigua calenta per fer cafè o té i una safata amb crispetes.

Segueix plovent amb força i aprofitem per prendre un cafè marca Kilimanjaro (aquí absolutament TOT es marca Kilimanjaro). Quan para de ploure sortim a caminar pels voltants del campament. Tot i estar a 3.000m d’alçada no fa excessivament fred i podem gaudir de la posta de sol darrere del Mt. Meru de 4.562m.

161207__0011

Dia 2. Machame Camp (3.029m)– Shira Camp (3.853m)

Ens despertem i no triga en aparèixer el John amb “hot water for wash”. Als matins també? De veritat? Fantàstic! Aviat torna a aparèixer amb la frase “Breakfast time” i carregat amb un termo ple d’aigua calenta, una olla amb porridge, fruita i dues truites amb pa bimbo. Està tot boníssim però és impossible acabar-s’ho tot.

Vistes del Kibo des del Machame Camp

Comencem a caminar amb l’Ali que marca un ritme tranquil·let però no soporífer. La vegetació ha canviat, ja hem sortit de la selva i ara el camí s’enfila entre arbustos i roques. Anem xerrant i l’Ali ens va explicant coses. A la nostra esquerre ja veiem Shira una de muntanyes que juntament amb Mawenzi i Kibo formen el Mont Kilimanjaro.  Al cap d’una estona arriba el Sylvester i ens fa reduir el ritme i anar parant sovint mentre diu “Time to drink water” com si només beguéssim quan ell ho diu. En fi… Més val tenir paciència perquè no hi podem fer res. Avui la ruta és molt curta en poc més de 3h ja hem arribat al Shira Camp. Bé, això ens diuen perquè hi ha una espessa boira que no deixa veure res de res.

Shira Camp

Que no siguin ni les 12 i que ja haguem acabat l’etapa d’avui ens deixa una mica intranquils. Que farem tota la resta del dia? Després de dinar anem a caminar pels voltants del camp, veiem el Shira Camp de la ruta Lemocho, demà ja ens unim amb els que l’estiguin fent. Segueix fent fred i encara hi ha bastanta boira però a mida que van passant les hores els núvols es van dissipant fins que quan el sol ja s’ha amagat no en queda cap i tot el cel està ple d’estrelles. Poc abans de les 19h el John ens ve a buscar i es diu que ja tenim el sopar a la tenda així que anem cap allà a prendre la sopa calenta que sabem que ens han preparat i ens permetrà entrar en calor.

 

Dia 3. Shira Camp (3.853m) – Lava Tower (4.645m) – Barranco Camp (4.012m)

Vistes del Shira i el Kibo des de Shira Camp a primera hora abans que els núvols ho tapin tot

Avui és el dia que pujarem a 4.600m per tal d’aclimatar-nos a l’alçada. Després de llevar-nos, rentar-nos i esmorzar preparem les coses i comencem a caminar cap amunt. A partir de 4.200m ja comença el que en diuen mountain desert i no hi ha vegetació, només pedres i més pedres de totes les dimensions.

161209_67

Arribem a Lava Tower, una roca d’uns 50m d’alçada que em decep una mica perquè com en la mítica sèrie de “Oh! Europa!” me la imaginava més gran. Fa molt fred però quan arribem ja tenim la tenda muntada (amb cadires i taula!) i ràpidament ens porten aigua calenta per poder prendre un cafè mentre esperem el dinar. De veritat, això ja és massa. No som els únics, l’islandès i l’Australià que estan fent la mateixa ruta que nosaltres ja tenen la seva tenda muntada i l’Australià inclús el seu lavabo privat. Si, si increïble però cert. Un lavabo privat a 4.600m. Es tracta d’un servei extra que pots contractar i rep el nom de “toilette man”. És a dir, una persona encarregada de transportar el lavabo, muntar-lo, desmuntar-lo i netejar-lo. Una petita estructura amb 4 barnilles i una lona de la mida d’un vestuari de botiga petita, un forat a terra i un recipient. Una despesa, sota el meu parer, del tot prescindible. És cert que els lavabos que hi havia als campaments només consistien en un caseta amb un forat i que l’olor que sortia d’allà era més que desagradable i requeria anar amb el buff tapant nas i boca però he de dir que eren més confortables que el lavabo que utilitzava diàriament a l’estació de gas d’Armènia on tenia la petita oficina d’obra.  I a més, no em sentiria gens còmoda sabent que una persona coneix a la perfecció com vaig de ventre.

Hi estem un parell d’hores per aclimatar-nos. No notem res, cap problema amb l’alçada, com diu l’Ali: “No high matata!!”. Per la tarda ho comentem amb l’islandès i l’australià i ens diuen que ells ho han passat molt malament que tenien un mal de cap terrible superant el nivell de les seves pitjors ressaques.

La baixada de Lava Tower a Barranco Camp la fem força ràpid. És evident que baixem de cota perquè aviat la vegetació ens torna a envoltar. Passem per una zona plena de selenios un espècie autòctona del Kilimanjaro de forma estranya però amb un encant especial.

Lovelia a l’esquerra i selenio a la dreta

Passegem pels voltants del camp fins l’hora de sopar. Quan els núvols desapareixen i es fa de nit arribem a veure els llums de Moshi, apareix el John i ens envia cap a la tenda mentre diu “Dinner time”.

 

Dia 4. Barranco Camp (4.012m) – Karanga Camp (4.030m) – Barafu Camp (4.671m)

161210_393

Com cada dia, a primera hora podem gaudir de les vistes del Kibo

Són les 7 del matí i sortim els primers del campament, el Sylvester vol sortir d’hora per arribar a Barafu camp aviat i tenir més estona per descansar ja que a la nit sortirem per fer cim. El dia d’avui comença amb una grimpadeta senzilla. Senzilla si tens les mans lliures però amb una bombona de butà al cap (tal i com va un dels portadors) es pot convertir en un tram força complicat. Quan arribem a dalt tenim una vista del Kilimanjaro preciosa i sembla que el tinguem aquí mateix. Ja veiem com els núvols van pujant i al cap de poc estem immersos en la boira. Cada dia es repeteix el mateix patró: quan ens llevem el dia és clar i gaudim de les vistes del Kilimanjaro i del cel blau, però passades les 9 els núvols que hem anat veient com pujaven ens atrapen i ja no ens acomiadem d’ells fins al vespre que novament desapareixen i podem gaudir d’un cel ple d’estrelles, com fins ara mai havia vist.

Un cop superada la grimpada comencem a baixar per un corriol per després tornar a pujar fins a Barranco Wall (4.350m). Un cop allà tornem a baixar i passem ràpidament d’estar només envoltats de pedres a tornar a tenir arbustos i arbres entre nosaltres. Hem baixat fins a 3.950m en un moment i creuem un petit rierol. Aquest és l’últim punt d’aigua fins després de fer cim ja que al Barafu Camp tot i tenir uns dipòsits d’aigua de pluja ens comenten que no  n’hi ha massa i per tant no podrem tenir l’aigua calenta per rentar-nos. Oh! Quina pena, ara que ja ens havíem acostumat. Omplim les ampolles, veiem que l’aigua té bastants elements flotants però portem 4 dies bevent cafè fet amb aigua de pluja i tenim l’estómac prou bé així que hi fiquem una pastilla potabilitzadora i no ens preocupem en absolut.

161210__0136

161210_408

Ara ve una pujada per un corriol que va fent zig zags fins al Karanga Camp, hi ha gent que organitza el trekking de manera que fa nit aquí. Nosaltres hem trigat 2,5 hores en arribar i no són ni les  10 del matí. A més fot un fred horrorós i la boira és molt espessa, així que em sembla molt bona idea dinar i marxar cap amunt. No seria l’hora de dinar però el Sylvester ens diu que no hauríem d’haver caminat tan ràpid i que si, que toca dinar. Després de menjar una mica seguim amunt i el paisatge torna a canviar, de nou només estem envoltats de pedres de lava. Després de 2,5 hores arribem a Barafu Camp. Tenim la tarda per descansar, sopar bé i preparar-nos per la sortida. El Sylvester diu que sortirem a les 23:00h, començo una negociació amb ell per aconseguir endarrerir l’hora de sortida. Totes les etapes les hem fet per sota del temps previst i el que no volem de cap manera és sortir a l’hora que surt tothom i arribar al cim quan encara sigui de nit (moriríem de fred!!). Em diu que es triga entre 7 i 8 hores per arribar a dalt. Jo em vinc amunt i li dic que nosaltres com a màxim trigarem 6 hores.  M’insisteix en que no sabem com ens afectarà l’alçada i que hauríem de sortir a les 23h. Els que em coneixeu sabeu que sóc tossuda i crec que al final per no sentir-me més em diu que d’acord que sortirem a les 12 de la nit. He guanyat la negociaició i estic satisfeta. Ara només queda descansar i esperar que arribi l’hora. Després de sopar ens fiquem dins dels sacs per intentar descansar, jo estic nerviosa portem 4 dies voltant per la muntanya per assolir el cim d’aquí unes hores. Tanco els ulls i intento descansar…

Barafu Camp

 

Rialp Matxicots 2015

IMG_0855

Sóc de les que penso que tots aquells a qui ens agrada fer curses, de tant en tant, ens hem de posar a l’altra banda i col·laborar en alguna. Perquè no te’n adones realment de la feinada que hi ha al darrere, de la gran quantitat de voluntaris que es necessiten i de com s’entrega cada un d’ells fins que hi formes part.

Així que aquest cap de setmana no m’he posat cap dorsal sinó que he contribuït amb un petitíssim gra de sorra a aquesta gran cursa que és la Rialp Matxicots.

Dissabte em vaig llevar poc abans de les 4 del matí i tot i que la sortida no era fins les 5:30h a la plaça de Rialp hi havia un formigueig constant de gent amunt i avall fent coses i organitzant-se en cotxes per anar a diferents punts de la cursa. Allà tothom sabia què havia de fer. També hi havia algun corredor voltant per allà amb ganes d’encendre el frontal i posar-se a córrer.

Jo vaig estar en un lloc privilegiat, dalt el coll de Muntanyó, el coll que hi ha després de la pala infernal que s’enfila des dels estanys de Mainera que més d’un, jo inclosa, l’ha de pujar utilitzant mans i peus.

“Acabo de perdre 10 anys de vida pujant aquí”, “us heu passat”, “era necessari?” “quin infern” “creia que no s’acabava mai”… Aquestes eren les frases més repetides quan arribaven els corredors a dalt. Després treien el cap a l’altra banda del coll: “Espectacular”, “quina passada” “ ha valgut la pena” “increïble”… I veia perfectament com la cara d’esgotament desapareixia darrere un gran somriure. Es tan màgic el que passa a les muntanyes!

IMG_0840

Em va fer molta il·lusió veure a molts amics i moltíssimes cares conegudes passant pel meu costat. I tots us vau aturar per donar-me una abraçada. Tots. Inclús aquells que anàveu en posició per fer podi. I clar, una s’emociona.

Per una banda reconec que tenia enveja de no ser jo la que estigués fent aquella cursa. La que mirés enrere cap el Montsent de Pallars i el Montroio i amb una barreja d’orgull, satisfacció i emoció pensés: que fort! Vinc d’allà! Qui sap… Potser l’any que ve!!

Però vaig gaudir molt veient-vos a tots. I em vaig emocionar molt. I sé, perquè m’ho heu dit més d’un, que a molts us va fer il·lusió veurem allà dalt i que els ànims que us vaig donar us van donar una mica de combustible a les potes adolorides.

Gràcies a tota la organització per fer-ho possible! I gràcies als companys de control!

Gràcies a tots els corredors. I felicitats! Perquè durant el desmarcatge fins a Caregué només vaig trobar 3 gels.

Seguiu corrent i gaudint de les muntanyes. I si podeu, col·laboreu. I si no podeu, no deixeu mai d’agrair als voluntaris tota la feinada que fan per a que nosaltres puguem gaudir de curses tan especials com la Matxicots.

Aquí us deixo el link amb les fotos que vaig fer. Malauradament la bateria va fallar i no vaig poder fer fotos a tothom.

https://goo.gl/photos/XRw15RMW3RSJH4PE9

Marató Pirata de Montserrat 2014

foto 1

Dissabte passat se celebrava la VI Marató Pirata de Montserrat (tot i que al logo posava que era la 5a edició). Les previsions meteorològiques eren pèssimes, llevantada i forts aiguats tot el cap de setmana però no ser-hi no era una opció. Els últims dos anys havia vingut des d’Armènia, per tant, no podia ser que aquest any vivint a mitja hora en cotxe de la sortida no hi fos.

Així doncs dissabte molt d’hora em llevava per anar cap al Bruc. Ja plovia i el cel amenaçador indicava que no pararia.

A la sortida, on altres anys no havia trobat ni un sol lloc per aparcar, hi havia 4 cotxes mal comptats. Però sabia que a l’una havien sortit els gruixuts, que des de les 4 rondaven per les muntanyes la Núria amb dos amics i que a les 6:30h els forts també havien començat a córrer. Quan vaig arribar, a dins del cotxe i mirant la forta pluja que queia m’esperaven la Pilar i l’Alba. Amb la Pilar ja fa gairebé dos anys que ens coneixem, des de que vàrem compartir nit a l’Ajuntament de Xerta. De l’Alba no en sabia res, només que el Koala m’havia passat el seu mòbil i això ja era prou garantia.

Les tres a dins del cotxe ens miràvem i decidíem si sortir o no. Però no hi havia molt a discutir, les tres érem allà i Montserrat, tot i que no la veiem, també.

Ben abrigades i amb el gps vam començar a enfilar cap a Sant Jeroni. Segur? Doncs no perquè quan ens vam donar compte estàvem fent el track al revés i anàvem cap al refugi Vicenç Barbé. Fantàstic! Mitja volta i torne-m’hi que no ha estat res.

Crèiem que aquesta vegada el camí que havíem agafat era el dels Francesos inclús veiem marques grogues que ens feien pensar que sense cap mena de dubte ara si que anàvem bé. Però el camí es va acabar quan ens vam topar amb la roca i vam descobrir les increïbles balmes que vam anar reseguint direcció Collbató. Veiem moltes vies d’escalada però cap camí que ens portés cap a Sant Jeroni. Només ens vam trobar amb tres cabretes de Montserrat que ens van fer una exhibició de com moure’s per les roques mullades.

Estava clar. Ens havíem tornat a equivocar i Montserrat no és una muntanya en la que puguis improvisar. Vam mirar cap avall i vam veure clarament el camí que feia hores que buscàvem.

Ho reconec, vam dubtar si deixar-ho estar o tornar a començar de nou però no hi va haver cap discussió, la Pilar va començar a enfilar el camí i l’Alba i jo la vam seguir.

La treva que ens havia donat el temps la vam consumir per les balmes i ara que si, que finalment, enfilàvem el camí correcte estava diluviant i ja no ho deixaria de fer.

I ho vàrem aconseguir! A dalt de Sant Jeroni clima extremadament hostil. Així que foto i cap avall. I sort de la foto perquè la vam haver d’ensenyar durant el dinar per fer callar als que ja començaven a dubtar de la nostra paraula.

foto 2

La baixada de Sant Jeroni al Monestir la vàrem fer sota una pluja intensa. La idea inicial d’agafar el camí de les lluernes o el camí de l’arrel cap a Santa Cecília la vam descartar quan vam veure que en comptes de camins hi havia rius, que en ocasions les escales no les veiem per la quantitat d’aigua que hi baixava i que per tot arreu veiem cascades i gorgs. Vam poder veure Montserrat com mai l’havíem vist i vam xalar de valent!

I finalment, arribem al Monestir sota una cortina d’aigua constant que no dóna treva. Estem xopes però no ens preocupa en absolut el que si que ens té amoïnades és que creiem que els altres estaran preocupats per nosaltres i que ens perdrem el dinar. Truco al Ruben per dir que estem bé i que hem parlat amb el Salva i ens vindrà a buscar a Santa Cecília. Quan li dic que som al Monestir respon amb un: “Al Monestiiiiiiiir??” Li dic que ens hem perdut i acte seguit em demana el track perquè de ben segur que és digne de veure. Ho sento, el track no s’ensenya!

foto 4

Decidim anar trotant cap a Santa Cecília per la carretera mentre els venedors de mató intenten subjectar els toldos i els que van amb paraigües se’n adonen que no hi ha res a fer contra aquest vent i aquesta pluja.

Arribem a Santa Cecília i seguim endavant. Millor estar en moviment. Llavors truca el Ruben que ens està venint a buscar. L’alegria al veure’l aparèixer darrere el revol és extrema.

A la sortida ens estan esperant tots i ens reben amb birres i riures. No es pot demanar més.

D’allà cap al dinar, aquest any poques taules però el mateix bon rollo de sempre. I com que érem menys més probabilitats de pillar al sorteig i.. Si! Em vaig endur una llonganissa de Rialp!

Gràcies a l’Alba i la Pilar per compartir aquesta aventura, al Ruben per rescatar-nos, al Txema, el Kiku i el Tottu per compartir un gran dinar.  A la Marta i al Raül per sempre ser-hi. Pau i Rosa molt greu gairebé no haver pogut parlar. A la Dolo i l’Assumpta per preparar un gran avituallament a Can Maçana tot i que no hi vaig poder arribar! I a l’Angela que sempre és una alegria veure-la i als altres… Gràcies, gràcies i gràcies.

És un gran plaer formar part d’aquesta gran família. L’any que ve tornarem a ser-hi. Llarga vida a la Pirata!

I com sempre un record molt especial per als que ja no hi són, el Salvador,  la Teresa i l’Iñaki.

Gràcies a tots!!!!

Us deixo les paraules del Koala al programa Ultraesports:

mpm2

 

Buscant el Grifone dels Pirineus: i si sóc jo?

IMG_7271bis

Foto de @rubnkoala

Fa uns dies, tafanejant per internet, vaig topar-me amb la pàgina de Grifone on deien que busquen el Grifone dels Prineus. Vaig llegir-me els requisits de la persona que buscaven i poc a poc em vaig anar emocionant més i més: jo puc ser-ho! Que li agradi la muntanya? Jo! Que sigui curiosa? Jo! Que tingui habilitats comunicatives? Bé, alguna en tinc (que fins i tot parlo per la ràdio!). Però al cap d’una estona vaig tancar la pàgina. Si, jo ho puc ser, i quants més? Ni tan sòls val la pena intentar-ho. I és que moltes vegades deixem escapar oportunitats que se’ns presenten perquè donem per fet que no ens en sortirem. Però van anar passant els dies i no m’ho podia treure del cap. I si fossis tu? La idea de poder passar quatre mesos pel Pirineu gaudint de la muntanya i poder-ho anar explicant fa que el cor em bategui més ràpid, em senti viva, plena d’il·lusió i amb ganes de menjar-me el món. Si pensar-ho em provoca totes aquestes sensacions com seria viure-ho? Aquesta vegada no em quedaré amb el dubte de que hagués passat si ho hagués intentat i aniré a buscar que aquest somni es faci realitat.

I per aconseguir-ho necessito la vostra ajuda! Fins el 31 de gener de 2014 em tindreu fent campanya o autobombo i és que les 25 candidatures que tinguin més vots aquest dia passaran a la final.

M’ajudeu a complir aquest somni?

Per fer-ho cal que voteu  la meva candidatura: http://www.grifone.com/grifone/users/m%C3%ADriam-miriminor

Si no us aclariu aquí teniu les instruccions:

http://www.grifone.com/grifone/sites/default/files/VOTAR.pdf