Marató Pirata de Montserrat 2014

foto 1

Dissabte passat se celebrava la VI Marató Pirata de Montserrat (tot i que al logo posava que era la 5a edició). Les previsions meteorològiques eren pèssimes, llevantada i forts aiguats tot el cap de setmana però no ser-hi no era una opció. Els últims dos anys havia vingut des d’Armènia, per tant, no podia ser que aquest any vivint a mitja hora en cotxe de la sortida no hi fos.

Així doncs dissabte molt d’hora em llevava per anar cap al Bruc. Ja plovia i el cel amenaçador indicava que no pararia.

A la sortida, on altres anys no havia trobat ni un sol lloc per aparcar, hi havia 4 cotxes mal comptats. Però sabia que a l’una havien sortit els gruixuts, que des de les 4 rondaven per les muntanyes la Núria amb dos amics i que a les 6:30h els forts també havien començat a córrer. Quan vaig arribar, a dins del cotxe i mirant la forta pluja que queia m’esperaven la Pilar i l’Alba. Amb la Pilar ja fa gairebé dos anys que ens coneixem, des de que vàrem compartir nit a l’Ajuntament de Xerta. De l’Alba no en sabia res, només que el Koala m’havia passat el seu mòbil i això ja era prou garantia.

Les tres a dins del cotxe ens miràvem i decidíem si sortir o no. Però no hi havia molt a discutir, les tres érem allà i Montserrat, tot i que no la veiem, també.

Ben abrigades i amb el gps vam començar a enfilar cap a Sant Jeroni. Segur? Doncs no perquè quan ens vam donar compte estàvem fent el track al revés i anàvem cap al refugi Vicenç Barbé. Fantàstic! Mitja volta i torne-m’hi que no ha estat res.

Crèiem que aquesta vegada el camí que havíem agafat era el dels Francesos inclús veiem marques grogues que ens feien pensar que sense cap mena de dubte ara si que anàvem bé. Però el camí es va acabar quan ens vam topar amb la roca i vam descobrir les increïbles balmes que vam anar reseguint direcció Collbató. Veiem moltes vies d’escalada però cap camí que ens portés cap a Sant Jeroni. Només ens vam trobar amb tres cabretes de Montserrat que ens van fer una exhibició de com moure’s per les roques mullades.

Estava clar. Ens havíem tornat a equivocar i Montserrat no és una muntanya en la que puguis improvisar. Vam mirar cap avall i vam veure clarament el camí que feia hores que buscàvem.

Ho reconec, vam dubtar si deixar-ho estar o tornar a començar de nou però no hi va haver cap discussió, la Pilar va començar a enfilar el camí i l’Alba i jo la vam seguir.

La treva que ens havia donat el temps la vam consumir per les balmes i ara que si, que finalment, enfilàvem el camí correcte estava diluviant i ja no ho deixaria de fer.

I ho vàrem aconseguir! A dalt de Sant Jeroni clima extremadament hostil. Així que foto i cap avall. I sort de la foto perquè la vam haver d’ensenyar durant el dinar per fer callar als que ja començaven a dubtar de la nostra paraula.

foto 2

La baixada de Sant Jeroni al Monestir la vàrem fer sota una pluja intensa. La idea inicial d’agafar el camí de les lluernes o el camí de l’arrel cap a Santa Cecília la vam descartar quan vam veure que en comptes de camins hi havia rius, que en ocasions les escales no les veiem per la quantitat d’aigua que hi baixava i que per tot arreu veiem cascades i gorgs. Vam poder veure Montserrat com mai l’havíem vist i vam xalar de valent!

I finalment, arribem al Monestir sota una cortina d’aigua constant que no dóna treva. Estem xopes però no ens preocupa en absolut el que si que ens té amoïnades és que creiem que els altres estaran preocupats per nosaltres i que ens perdrem el dinar. Truco al Ruben per dir que estem bé i que hem parlat amb el Salva i ens vindrà a buscar a Santa Cecília. Quan li dic que som al Monestir respon amb un: “Al Monestiiiiiiiir??” Li dic que ens hem perdut i acte seguit em demana el track perquè de ben segur que és digne de veure. Ho sento, el track no s’ensenya!

foto 4

Decidim anar trotant cap a Santa Cecília per la carretera mentre els venedors de mató intenten subjectar els toldos i els que van amb paraigües se’n adonen que no hi ha res a fer contra aquest vent i aquesta pluja.

Arribem a Santa Cecília i seguim endavant. Millor estar en moviment. Llavors truca el Ruben que ens està venint a buscar. L’alegria al veure’l aparèixer darrere el revol és extrema.

A la sortida ens estan esperant tots i ens reben amb birres i riures. No es pot demanar més.

D’allà cap al dinar, aquest any poques taules però el mateix bon rollo de sempre. I com que érem menys més probabilitats de pillar al sorteig i.. Si! Em vaig endur una llonganissa de Rialp!

Gràcies a l’Alba i la Pilar per compartir aquesta aventura, al Ruben per rescatar-nos, al Txema, el Kiku i el Tottu per compartir un gran dinar.  A la Marta i al Raül per sempre ser-hi. Pau i Rosa molt greu gairebé no haver pogut parlar. A la Dolo i l’Assumpta per preparar un gran avituallament a Can Maçana tot i que no hi vaig poder arribar! I a l’Angela que sempre és una alegria veure-la i als altres… Gràcies, gràcies i gràcies.

És un gran plaer formar part d’aquesta gran família. L’any que ve tornarem a ser-hi. Llarga vida a la Pirata!

I com sempre un record molt especial per als que ja no hi són, el Salvador,  la Teresa i l’Iñaki.

Gràcies a tots!!!!

Us deixo les paraules del Koala al programa Ultraesports:

mpm2

 

Anuncis

Marató Pirata de Montserrat

Molt èpic fer 5.000 km per anar a la Marató Pirata de Montserrat no tenir el suficient valor com per enfrontar-me als 42 km i fer la fake mitja marató. Perquè si, els Koales en saben molt de córrer, de beure birra i de muntar saraus però res en absolut de comptar!

La cita pels “cagamandurries” de la mitja és a les 8 del matí, a quarts de 8 Montserrat es presenta davant meu entre núvols. Jo la miro i penso que molta gent des dels gruixuts super pota negra que han sortit a les 2 am fins els palillus pota negre que ho han fet cap a les 6:30am ja corren per la muntanya. Mentrestant jo conduint cap a la muntanya amb una barreja de sentiments, per una banda amb moltes ganes de passar un matí pels corriols d’aquesta muntanya tan màgica però per una altra amb el temor de si seré capaç de córrer els 21 km amb el desentrenament que porto des de que visc a Yerevan. “4 dies que seràs per aquí i has d’anar a patir?” “Vols dir que ho podràs fer?” “I sola aniràs?” “Cal que et llevis tan d’hora?” Però per un altre costat el que em ve al cap és, “No dius que ho trobes tan a faltar? Doncs no pots deixar escapar una oportunitat com aquesta”
Amb tot aquest matxambrat de pensaments arribo al Bruc. Esperem que arribi tothom i després d’un minut de silenci per recordar en Claudi Cots i la Teresa Farriol comencem a enfilar cap a Sant Jeroni capitanejats pel @MartoxKoala. Em pesa molt el cul, però poc a poc vaig pujant, hi ha molta boira i tot i que algú comenta que potser tenim sort i Sant Jeroni queda per sobre els núvols quan arribem a dalt no es veu absolutament res. Un cop tot el grup a dalt un home que s’està menjant uns macarrons ens fa la foto de rigor i marxem ràpid d’allà que fa molta rasca.

Anem baixant fins a buscar l’inici del camí de l’arrel i allà ens comencem a trobar amb els de la marató que venen del Monestir. El camí de l’arrel el faig sola i com el gaudeixo! Les vistes impressionants, el corriol magnífic i jo immersa en els meus pensaments. Tant, que el camí es reivindica i ensopego amb una arrel que em fa sortir disparada cap endavant, res greu, només una rascada.
Arribo a Santa Cecília, quin ambientàs! Moltíssima gent menjant les delicatessen del avituallament, quina currada!! Xocolata desfeta, fruita, donuts i evidentment cervesa! Per allà ja corre el @raulkoala que ha fet fail al mateix lloc que l’any passat. Mentre menjo una mica, al meu costat miro alucinada com un s’ha obert el Donut per la meitat hi ha posat fuet i se’l menja acompanyat d’una birra. Aquestes coses només es poden veure aquí! El @corremonts que és del grup de la mitja em diu que vinga que hem de seguir i 5 del grup inicial comencem a enfilar cap a Can Massana. Ràpidament els perdo de vista, tinc l’últim donete travessat i em costa molt la pujada. Em trobo amb Percentil 90 que és de les que ha sortit a les 2 am, quin mèrit! Xerrem una estona i quan em trobo amb més forces apreto una mica més.
Arribo a Can Massana, de nou un gran ambient! Allà estan @raulkoala, @hooligags, @jordi_koala que s’han teletransportat. A mi em falta l’alè però no m’escapo de que em pintin, de pescar un pato, de beure un xupito i de jugar a la xarranca… De nou un avituallament de 10!! Sou genials.

Segons el meu rellotge porto més de 18 km així que me’n queden uns 3 o 4. Això és el que em penso jo, il·lusa! En aquest moment és quan em diuen que me’n queden 10!!! I que espavili que són les 12:30h i a les 13:30 hem d’anar a dinar. A més també em diuen que fins el refugi és fàcil arribar però que del refugi al Bruc no és gens evident. Jo vaig sense track i la Núria @ayanami13 que és del grup de la mitja tampoc, els Koales encomanen la missió al @_doktor8 de portar-nos fins al Bruc.

Només sortir de l’avituallament ja ens equivoquem, aquest trio promet, però rectifiquem a temps. Anem cap al refugi en un rigorós ca-co i amb algunes paradetes…”Espereu-me que em pugen els bessons” “Estira, estira!” “He de fer un riu….”. “Va, pareu que ens fem una foto” També ens vam trobar amb uns caçadors de bolets que ens van ensenyar els exemplars recollits, dubtaven d’un, deien que potser era verinós i al veure aparèixer a tres personatges pintats com putots van pensar que el bolet ja els estava fent al·lucinar. Ja són les 14h i per tant la Núria i jo ja fa 6 hores que voltem per la muntanya, el @_doktor8 fa una divisió i ens diu “Osti nenes, porteu el ritme de ma àvia!” aquest comentari fa mal i més quan ve d’un que l’any passat quan es va despertar es va adonar que la Marató ja havia acabat i que porta tot un any sentint-se dir “Que? Aquest any tampoc seràs capaç?” La Núria i jo valorem la possibilitat de tirar-lo muntanya avall però  no ho fem. Té el track i ens convé seguir amb ell!

Finalment arribem al parking!!! Jo estic rebentada, fa 7 km que ja em veia bevent la birra de la victòria i aquests koales m’han fet esperar 7 km més del previst. On s’ha vist una mitja de 28 km? Doncs a Montserrat!! Sort de la Núria i l’Uri perquè sinó estic convençuda que no l’hagués acabat. Gràcies una altra vegada equip!!

Després tots cap al restaurant Bruc a fer el dinar de germanor. Sec en una taula rodejada de manresans però defenso Olesa com a població amb les vistes més boniques de Montserrat tot i que no convenço a ningú.
El dinar s’allarga amb els cafès i és que quan la companyia és grata el temps passa volant!

Al final, un gran dia on vaig conèixer millor a gent que coneixia poc i vaig fer nous amics. Dir-vos a tots que espero poder compartir més moments amb vosaltres i moltíssimes gràcies a @koalasteam per organitzar la millor cursa! Ara, en estat d’eufòria us dic que l’any que ve faré la Marató!!