Rialp Matxicots 2015

IMG_0855

Sóc de les que penso que tots aquells a qui ens agrada fer curses, de tant en tant, ens hem de posar a l’altra banda i col·laborar en alguna. Perquè no te’n adones realment de la feinada que hi ha al darrere, de la gran quantitat de voluntaris que es necessiten i de com s’entrega cada un d’ells fins que hi formes part.

Així que aquest cap de setmana no m’he posat cap dorsal sinó que he contribuït amb un petitíssim gra de sorra a aquesta gran cursa que és la Rialp Matxicots.

Dissabte em vaig llevar poc abans de les 4 del matí i tot i que la sortida no era fins les 5:30h a la plaça de Rialp hi havia un formigueig constant de gent amunt i avall fent coses i organitzant-se en cotxes per anar a diferents punts de la cursa. Allà tothom sabia què havia de fer. També hi havia algun corredor voltant per allà amb ganes d’encendre el frontal i posar-se a córrer.

Jo vaig estar en un lloc privilegiat, dalt el coll de Muntanyó, el coll que hi ha després de la pala infernal que s’enfila des dels estanys de Mainera que més d’un, jo inclosa, l’ha de pujar utilitzant mans i peus.

“Acabo de perdre 10 anys de vida pujant aquí”, “us heu passat”, “era necessari?” “quin infern” “creia que no s’acabava mai”… Aquestes eren les frases més repetides quan arribaven els corredors a dalt. Després treien el cap a l’altra banda del coll: “Espectacular”, “quina passada” “ ha valgut la pena” “increïble”… I veia perfectament com la cara d’esgotament desapareixia darrere un gran somriure. Es tan màgic el que passa a les muntanyes!

IMG_0840

Em va fer molta il·lusió veure a molts amics i moltíssimes cares conegudes passant pel meu costat. I tots us vau aturar per donar-me una abraçada. Tots. Inclús aquells que anàveu en posició per fer podi. I clar, una s’emociona.

Per una banda reconec que tenia enveja de no ser jo la que estigués fent aquella cursa. La que mirés enrere cap el Montsent de Pallars i el Montroio i amb una barreja d’orgull, satisfacció i emoció pensés: que fort! Vinc d’allà! Qui sap… Potser l’any que ve!!

Però vaig gaudir molt veient-vos a tots. I em vaig emocionar molt. I sé, perquè m’ho heu dit més d’un, que a molts us va fer il·lusió veurem allà dalt i que els ànims que us vaig donar us van donar una mica de combustible a les potes adolorides.

Gràcies a tota la organització per fer-ho possible! I gràcies als companys de control!

Gràcies a tots els corredors. I felicitats! Perquè durant el desmarcatge fins a Caregué només vaig trobar 3 gels.

Seguiu corrent i gaudint de les muntanyes. I si podeu, col·laboreu. I si no podeu, no deixeu mai d’agrair als voluntaris tota la feinada que fan per a que nosaltres puguem gaudir de curses tan especials com la Matxicots.

Aquí us deixo el link amb les fotos que vaig fer. Malauradament la bateria va fallar i no vaig poder fer fotos a tothom.

https://goo.gl/photos/XRw15RMW3RSJH4PE9

Anuncis

Tal faràs. Tal Catllaràs. Més que una cursa.

foto 4

Quan vaig tornar a Barcelona després de gairebé dos anys vivint a Armènia em vaig inscriure al Trail de Catllaràs. Si, a la “curta”. I escric curta entre cometes (però sense fer el gest que és algo que odio molt profundament) perquè m’he passat aquest últims mesos escoltant la frase: Ah! Fas la curta. Si, la curta. Però carai! Són 30 km i 2000 m de desnivell positiu, crec que tampoc podem dir que sigui un passeig.

Doncs bé, quan em vaig inscriure era mitjans de març i per tant tenia per davant 4 mesos per preparar-me i fer un paper digne. Ara, vivint a Barcelona, podria inclús sortir a córrer entre setmana després de treballar sense les incomoditats que era fer-ho per Yerevan: sense el perill d’anar per terra per culpa del gel que cobria tots els carrers de la ciutat, sense conductors de Ladas atrotinats que insistien a portar-me allà on carai anés amb tanta pressa i sense policies que es preocupessin per mi pensant que fugia d’algú.

I els 4 mesos van passar volant i un dia miro el twitter i em trobo amb això:

tuit

El dia que vaig veure aquest tuit del @raulkoala em va entrar un mal de panxa que ja no em va abandonar fins el km 14 de la cursa.

Divendres, sota una forta pluja, vam arribar a La Pobla de Lillet i ja vaig començar a veure cares conegudes i a respirar l’ambient precursa que tant m’agrada. Xerrar amb un, amb l’altre, unes birres, sopar i cap a la tenda a dormir.

La Pilar, que feia l’ultra, es va despertar abans de les 5 i jo des de dins del sac li vaig desitjar molta sort. M’hagués agradat veure la sortida però en aquell moment vaig valorar més dormir una horeta més. La sortida del trail era a les 8 i a les 7 ja estava amb la Irene asseguda a una terrassa esmorzant i anant al lavabo. Ara vaig jo, ara vas tu, ara vaig jo, ara vas tu i així fins pocs minuts abans de les 8 complint el rigorós ritual dels que estem molt nerviosos abans de començar una cursa.

foto 3

A la sortida un munt de cares conegudes i moltes abraçades. Tothom amb el “fa molt que no entreno” a la boca. Em recorda a l’època de la universitat, quan minuts abans d’entrar a fer un examen tothom deia que no havia estudiat. Donen la sortida i tothom comença a córrer a molt bon ritme. Surten les notes i tothom aprova. Colla de mentiders: tots!

Al principi de la cursa em vaig trobar molt malament, no sé perquè però tenia aquella tos que ve acompanyada d’arcades i de tant en tant s’escapava algun rot per sorpresa dels que m’envoltaven. A més, el dolor a l’engonal que pensava que ja l’havia aconseguit fer desaparèixer es va manifestar per quedar-se amb mi. De fet, avui encara m’acompanya. Em va passar pel cap abandonar però vaig arribar al primer avituallament i vaig veure a la Irene i em va dir: “M’ho estic passant teta”. I jo? Jo perquè m’estava obsessionat amb tot el que em feia mal i no em permetia passar-m’ho bé? Canvi d’actitud.

I el cap és tan poderós que les ganes de gaudir van fer desaparèixer el mal d’estómac. I els meravellosos paisatges del Catllaràs per on transcorre la cursa va fer la resta. I poc a poc em vaig anar trobant millor. Bàsic per la recuperació el got de Vichy fresc que em va donar el Santi mentre feia un seguiment impecable de la Rosa i els satèl·lits ens en beneficiàvem.

foto 2Refrescant-me al refugi Ardericó (foto @santitant)

Per posar més emoció a tot plegat em van pujar els bessons per desesperació meva. Però, si em pugen mentre dormo tranquil·lament, que puc esperar que em passi en cursa?

L’última baixada la vaig fer amb els bessons llançant-me amenaces constants de que en qualsevol moment podien tornar a fer-me la guitza. Però els vaig aconseguir mantenir a ratlla i amb un somriure travessava el pont sobre el riu Llobregat que portava a l’arribada.

Al final, 4h51min complint l’objectiu sub5 que m’havia marcat. Sempre queda la sensació de que ho hagués pogut fer millor i més en aquest cas que em vaig arrossegar els primers km, però això només em dóna més ganes i força per tornar l’any que ve.

foto 1

Un cop a meta, inici del tercer temps del que em declaro molt fan. Ràpidament vaig veure cares conegudes, amics que no havien corregut, altres que si i ja havien acabat i altres que m’hagués agradat no trobar-me perquè significava que s’havien hagut de retirar (Roger l’any que ve a la sortida de l’Ultra plegats!). I mentre esperàvem que arribessin els altres amics que teníem per les muntanyes banyet al riu, birres, banyet a la piscina, més birres…

140726 (1)

Felicitar a tots els amics que vau fer l’ultra i evidentment també els de la “curta”. I la més sincera enhorabona als que vau trepitjar podi!!!

foto 2

M’agraden moltíssim les curses com la de Catllaràs perquè són més que una cursa. M’agrada arribar divendres i començar a veure els amics, dormir en tenda o furgoneta i fer un llarg tercer temps després d’haver assolit (si pot ser) l’objectiu.  Catllaràs ho reuneix tot. I l’any que ve i tornaré. Això si, m’agradaria ser capaç de fer l’Ultra però deixem la decisió per d’aquí uns mesos!

Punk Trail de Fonollosa

IMG_4603

Intento fer coincidir les meves visites a Catalunya amb esdeveniments importants i fins ara me’n he sortit prou bé. No vaig faltar a la cursa per excel·lència: la Marató Pirata de Montserrat, em vaig poder escapar per ser a Xerta i passar un gran cap de setmana i diumenge passat he pogut viure la Punk de Fonollosa. Hi ha gent que comença a posar en dubte la veracitat de la meva expatriació i la típica reacció quan em veuen és “ja has tornat? no te’n perds ni una, eh?”. I ho entenc, em veuen més a mi que a la seva tieta que viu al mateix poble a tres carrers. Però tot és qüestió de prioritats i per mi passar una estona amb els amics de la muntanya, fer una cursa especial i compartir una cervesa clarament ho és.

La sortida de la cursa era a les 9 del matí però no se en quin moment em va semblar una bona idea llevar-me a les 4:30h per ser a les 6 a la sortida i fer la cursa pirata. Calia? Doncs si. Si vols córrer, col·laborar en un avituallament i gaudir del tercer temps ens hem de llevar ben d’hora.

IMG_4066

El Raül, el Rubén, el Pau, la Pilar i jo estàvem a aquesta hora intempestiva preparats per fer la mini punk pirata. Quatre sonats més també estaven allà per fer la llarga. Ens ho vam prendre amb calma, vam començar per la ja mítica Gran Repicada i després vam anar gaudint dels corriols molt ben treballats pels correnits.

IMG_4081

Un cop completada la volta arribàvem de nou a la sortida coincidint amb tots els que venien per córrer a les 9. No ens va donar temps a molt, saludar a moltes de les cares conegudes que hi havia per allà, agafar unes quantes cerveses i cap a dalt de la Repicada per animar. Hi havia música, esquellots, altaveus… una gran performance per fer més amena la dura pujada. Si, si el tallafocs es pot considerar, inclús pel Koala, com a pujada però no oblideu que per sota del 10% és “falso llano”.

Un cop va passar l’escombra vam agafar els cotxes i cap al km 18 on era el nostre punt d’avituallament. En principi anàvem 3 cotxes però a mig camí la furgo del Rubén no va poder seguir endavant i va caldre fer l’operació sofà. Vàries coses sobre el sofà: 1) va ser una troballa de l’Enric i el Rubén en un dels seus recorreguts pels contenidors del Bages, 2) de la furgo es va carregar a la pick up d’un noi (que no se com es diu però sé que es de Monistrol –on no hi toca mai el sol) que es va mostrar entusiasmat en portar el sofà lligat amb dues eslingues dalt del seu cotxe (si llegeixes això: gràcies per tot!) i 3) al matí quan l’Ivan va veure el sofà va pensar que la ràdio de la seva iaia encaixaria perfectament amb tot l’atrezzo i la va fer portar. En el moment del canvi de furgo hi va haver una conversa força surrealista entre el Jordi i el Rubén. El Jordi patia per la ràdio, deia que allò era una antiguitat de molt valor i dubtava de la nostra capacitat per tractar-la bé, però el Rubén no volia renunciar-hi i per tal de convèncer al Jordi va i deixa anar: “no li passarà res, som gent normal”. Si… Molt normals… Normalíssims!

IMG_4576

IMG_4597

Per trobar la font on havíem de fer l’avituallament vam haver de preguntar a un avi que estava treballant al camp amb una aixada a la mà dreta i un bastó a la mà esquerra. No sabem si ha estat capaç de trobar una explicació a la imatge d’un cotxe amb un sofà i un noi amb barretina preguntat per la font de Montconill.

Un cop trobada a descarregar el sofà preparar-ho tot i la Queralt va començar a repartir disfresses per tots. Amb tot el que havíem passat des de dalt la Repicada fins trobar la font no va trigar massa a arribar el primer corredor, el Marc Padrós, que va mostrar una actitud a l’altura de les circumstàncies.

I van anar passant tots els corredors alguns en comptes de parar per menjar alguna cosa, beure i descansar fugien esperitats al veure aquella escena (el noi de la samarreta del Barça encara no s’ho creu). Altres si que s’hi quedaven una bona estona: Martox, Patillades, Mans, Pau… Creieu que no teníem documents gràfics?

IMG_4591 IMG_4555

I de cop vaig veure aparèixer a la Marta Muixí a l’avituallament. “Que hi fots aquí?” A la sortida m’havia dit que el combo lesió + no dormir li faria fer la mini però ja sabem quant punkarra és i per dues vegades va escollir el trencant de la llarga i es va presentar al avituallament del km 18 per fer un bon glop de birra i convencem que era una molt bona idea que em tragués el plomes i fes els últims 5 km amb ella. I ho vaig fer, no ens veiem des de Xerta (feia dos mesos) però córrer per la muntanya uneix i posar-te al dia corrent a ritme de ratota (amb forts esbufecs constants per la meva part) és la millor manera de comprovar-ho.

IMG_4589

A l’arribada, moment d’assaborir la birra de la victòria, menjar la botifarra i començar a saludar als amics i coneguts i aprofitar l’oportunitat de posar cara a gent de la que has sentit a parlar molt. També és el moment de xerrar, comentar la cursa, posar-se al dia, explicar les últimes experiències, proposar nous reptes i quedar per la pròxima aventura.

Només dos apunts negatius que no tenen res a veure amb l’organització que per cert li poso un excel·lent. El primer ja s’ha comentat bastant aquest dies: tots aquells que us apunteu a les curses punk i després no apareixeu, a no ser que tingueu un motiu de (molt) pes, avergonyiu-vos primer i actueu a continuació. Com? Acosteu-vos a la botiga Sagi a Manresa i compreu un tubular. Les curses punk són gratuïtes i són possibles gràcies als organitzadors i col·laboradors que inverteixen temps, ganes i il·lusió per a que siguin una realitat. En les nostres mans està que no s’acabin. Llarga vida al punktrail!!

IMG_4600

I l’altra cosa que no em va acabar d’agradar és que la gent marxi ràpidament i no gaudeixi del tercer temps. Però si és l’essència d’aquest tipus de curses! Perdre’s l’arribada dels koales vestits com putots asseguts al sofà dalt de la pick up és imperdonable. Però tanta gent va marxar “abans d’hora” que molts dels premis del sorteig es van quedar sense recollir així que es va decidir fer una segona ronda amb els que seguíem allà. I mira per on que jo em vaig endur premi per ser la persona que venia de més lluny, proposo fer fixe aquesta categoria que tinc molts números de sortir guanyadora.

Moltes gràcies a tots i ens veiem a la propera!

UT Les Fonts (Xerta)

Vaig comprar-me el bitllet per tornar a casa el 7 de març per poder estar a la UT Les Fonts a Xerta, un ultra en tres etapes al que s’havien apuntat molts amics que conec de l’òrbita de les curses. Era evident que jo no era capaç de fer els 120 km dels que consta tot l’Ultra així que només em vaig inscriure a la cursa del diumenge de 27 Km i 1650m D+ i em vaig haver de sentir durant tot el cap de setmana: “Ah! Tu només fas la curta!”

Tot i no córrer fins diumenge vaig decidir baixar divendres a la tarda, estava segura que fent el seguiment de la cursa m’ho passaria molt i molt bé i creieu-me que no em vaig equivocar.

Així doncs divendres vaig passar a buscar a la Marta Muixí i al Patillades Xavi per baixar cap a Xerta, la Marta estava a la cantonada esperant amb les seves coses ficades dins d’una macro bossa del PC City. El Xavi i jo ens en vam fotre d’ella pel seu equipatge (de veritat que no has trobat res millor?) però gràcies als matalassos inflables dels anys setanta i la manxa, més semblant a una bola de presoner, que hi portava vam poder dormir tots tres molt bé a la sala de l’Ajuntament així que res a dir.

Vam arribar a Xerta i ens va donar temps de fer un quinto (acostumada a que aquí només et serveixen birres de mig litre el quinto em sembla un xupito), anar a la sala on dormiríem i muntar el campament. Allà ens vam trobar al Pau i la Pilar que també havien baixat a viure aquesta aventura. Poc a poc anava arribant la gent i es començava a respirar un gran ambient, els koales van arribar amb el temps just per canviar-se, recollir el dorsal i presentar-se a la sortida.

Quan faltava poc per la sortida i tothom corria per allà demanant piles pel frontal (sempre hi ha el despistat), clavant-se els imperdibles al col·locar-se el dorsal amb la samarreta posada (Marta, això après, no?) i altres oblidant-se de protegit parts del cos molt sensibles (yaktrail!) em va entrar una enveja terrible de no estar jo també vestida de córrer i preparada per fer el que hagués estat la meva primera cursa nocturna. Però sent realistes crec que la meva preparació no donava per fer 23 km divendres i 27 diumenge així que, a animar als amics!

Vaig veure la sortida amb la Mireia que es va passar tot el cap de setmana seguint al Jaume pels diferents avituallaments, feina gens fàcil perquè ell corre tant que si et despistes se’t escapa. I clar anant a aquest ritme va establir el nou record de l’Ultra. Enhorabona!

Image

Un cop vista la sortida, vaig anar fins a l’Aldover que era el km 14, tots van anar passant amb molt bones sensacions tot i que no parava de ploure però faltava el Xavi, i perquè es va endarrerir? Doncs perquè quan va tocar creuar el riu ell es va aturar per treure’s les bambes. Tot un senyor!

Després vaig tornar cap a Xerta quan vaig arribar el Jaume i l’Iñaki ja havien arribat, increïble! Els altres van anar arribant i vam acabar el dia sopant i bevent la cervesa que els voluntaris de la cursa no van parar de proveir durant tot el cap de setmana i aviat a dormir que el dia següent a les 6 era la sortida de l’etapa llarga.

Dissabte poc abans de les 5 del matí algú va encendre els llums de la sala i tothom va començar a sortir del sac. Tothom? Bé, tothom no! I el Koala ja es va encarregar de deixar constància del fet:

foto (2)En la meva defensa he de dir que venia d’un viatge molt llarg i havia de descansar, aquesta vegada no em van fer tanta enveja i quan per fi van marxar de la comuna on dormíem vaig poder dormir sense la presència dels roncadors que s’havien passat tota la nit fent un concert d’allò més esperpèntic (aquesta vegada per respecte no diré noms, però sé qui sou!)

Però a les 7 ja era en peu i vaig anar fins a Prat de Comte, allà em vaig trobar amb la Mireia que ja estava esperant al Jaume. No vam trigar massa en veure’l enfilar la pujada a un molt bon ritme i pocs minuts després també va arribar el Sergi, quines potes gasten aquest parell.

La Mireia al cap de poc va marxar perquè havia d’anar cap el següent avituallament, jo em vaig quedar a esperar a la resta de l’equip Koala i els seus satèl·lits, que encara trigarien una mica. El Rubén que es va haver de retirar de la cursa va venir cap al poble i a partir d’allà vam fer el seguiment junts i més tard es va unir el Santi, la Rosa, el Mans…

Comprovat que fer un seguiment d’una cursa no és gens fàcil (aquest comentari va clarament per aquells que ens van criticar!) Però intentar seguir al Jaume, al Sergi, al Martox, al Jordi, a la Muixí, al Patillades, al Koala, al senyor del piano, al Pau, a la Pilar… Va ser impossible estar a tot arreu!

Va ser un gran dia que va acabar amb el sopar que vam fer tots plegats al pavelló i que es va allargar fins que algú amb seny va proposar anar a dormir que al dia següent ens havíem de llevar d’hora.

foto 1

foto 2

 

 

 

 

 

 

 

I va arribar el diumenge i ara si que ja s’havia acabat fer el dropo i em tocava córrer. A la comuna tothom es va anar aixecant i comprovant si les cames, després de 90 km, encara funcionaven. Després d’un bon esmorzar cap a la sortida, on hi havia moltíssima més gent que els dos dies anteriors, i a córrer pels Ports (dels que m’he enamorat!)

La cursa increïble, unes vistes espectaculars i un molt bon ambient. Fins dalt la Coscollosa vaig haver de sentir al Koala darrera meu: “Ets un llimac, si t’atrapo et trec el pitrall”, “Aquella de la samarreta lila no ha fet tot l’Ultra i mireu que fluixa” I després parlant pel mòbil amb el Carles apostant 20 euros pel meu fail (per cert, algú va apostar per mi? Aposta deserta?). Per sort, el Rubén que va fer tota la cursa amb mi desafiant la seva paciència m’anava animant per contrarestar les paraules del Raúl. Les úniques crítiques eren a les pujades “No em punteges cap pujada” Però és que no podia! Clarament em falta pota….

fonts

I després de 5 hores vam entrar de nou a Xerta i quina alegria veure tantes cares conegudes a la meta!!! Gràcies a tots els que vau compartir algun moment amb mi perquè vau fer que fos un cap de setmana fantàstic!

Ara escric des de Yerevan però aquest satèl·lit s’acosta a Catalunya cada dos mesos i no em ve el cap millor manera de planificar els meus viatges de tornada a casa que fer-los coincidir amb saraus com aquest. Així  doncs, espero veure-us a Fonollosa o acompanyant-me en la meva tradició de trepitjar Montserrat cada cop que torno a Catalunya.

Marató Pirata de Montserrat

Molt èpic fer 5.000 km per anar a la Marató Pirata de Montserrat no tenir el suficient valor com per enfrontar-me als 42 km i fer la fake mitja marató. Perquè si, els Koales en saben molt de córrer, de beure birra i de muntar saraus però res en absolut de comptar!

La cita pels “cagamandurries” de la mitja és a les 8 del matí, a quarts de 8 Montserrat es presenta davant meu entre núvols. Jo la miro i penso que molta gent des dels gruixuts super pota negra que han sortit a les 2 am fins els palillus pota negre que ho han fet cap a les 6:30am ja corren per la muntanya. Mentrestant jo conduint cap a la muntanya amb una barreja de sentiments, per una banda amb moltes ganes de passar un matí pels corriols d’aquesta muntanya tan màgica però per una altra amb el temor de si seré capaç de córrer els 21 km amb el desentrenament que porto des de que visc a Yerevan. “4 dies que seràs per aquí i has d’anar a patir?” “Vols dir que ho podràs fer?” “I sola aniràs?” “Cal que et llevis tan d’hora?” Però per un altre costat el que em ve al cap és, “No dius que ho trobes tan a faltar? Doncs no pots deixar escapar una oportunitat com aquesta”
Amb tot aquest matxambrat de pensaments arribo al Bruc. Esperem que arribi tothom i després d’un minut de silenci per recordar en Claudi Cots i la Teresa Farriol comencem a enfilar cap a Sant Jeroni capitanejats pel @MartoxKoala. Em pesa molt el cul, però poc a poc vaig pujant, hi ha molta boira i tot i que algú comenta que potser tenim sort i Sant Jeroni queda per sobre els núvols quan arribem a dalt no es veu absolutament res. Un cop tot el grup a dalt un home que s’està menjant uns macarrons ens fa la foto de rigor i marxem ràpid d’allà que fa molta rasca.

Anem baixant fins a buscar l’inici del camí de l’arrel i allà ens comencem a trobar amb els de la marató que venen del Monestir. El camí de l’arrel el faig sola i com el gaudeixo! Les vistes impressionants, el corriol magnífic i jo immersa en els meus pensaments. Tant, que el camí es reivindica i ensopego amb una arrel que em fa sortir disparada cap endavant, res greu, només una rascada.
Arribo a Santa Cecília, quin ambientàs! Moltíssima gent menjant les delicatessen del avituallament, quina currada!! Xocolata desfeta, fruita, donuts i evidentment cervesa! Per allà ja corre el @raulkoala que ha fet fail al mateix lloc que l’any passat. Mentre menjo una mica, al meu costat miro alucinada com un s’ha obert el Donut per la meitat hi ha posat fuet i se’l menja acompanyat d’una birra. Aquestes coses només es poden veure aquí! El @corremonts que és del grup de la mitja em diu que vinga que hem de seguir i 5 del grup inicial comencem a enfilar cap a Can Massana. Ràpidament els perdo de vista, tinc l’últim donete travessat i em costa molt la pujada. Em trobo amb Percentil 90 que és de les que ha sortit a les 2 am, quin mèrit! Xerrem una estona i quan em trobo amb més forces apreto una mica més.
Arribo a Can Massana, de nou un gran ambient! Allà estan @raulkoala, @hooligags, @jordi_koala que s’han teletransportat. A mi em falta l’alè però no m’escapo de que em pintin, de pescar un pato, de beure un xupito i de jugar a la xarranca… De nou un avituallament de 10!! Sou genials.

Segons el meu rellotge porto més de 18 km així que me’n queden uns 3 o 4. Això és el que em penso jo, il·lusa! En aquest moment és quan em diuen que me’n queden 10!!! I que espavili que són les 12:30h i a les 13:30 hem d’anar a dinar. A més també em diuen que fins el refugi és fàcil arribar però que del refugi al Bruc no és gens evident. Jo vaig sense track i la Núria @ayanami13 que és del grup de la mitja tampoc, els Koales encomanen la missió al @_doktor8 de portar-nos fins al Bruc.

Només sortir de l’avituallament ja ens equivoquem, aquest trio promet, però rectifiquem a temps. Anem cap al refugi en un rigorós ca-co i amb algunes paradetes…”Espereu-me que em pugen els bessons” “Estira, estira!” “He de fer un riu….”. “Va, pareu que ens fem una foto” També ens vam trobar amb uns caçadors de bolets que ens van ensenyar els exemplars recollits, dubtaven d’un, deien que potser era verinós i al veure aparèixer a tres personatges pintats com putots van pensar que el bolet ja els estava fent al·lucinar. Ja són les 14h i per tant la Núria i jo ja fa 6 hores que voltem per la muntanya, el @_doktor8 fa una divisió i ens diu “Osti nenes, porteu el ritme de ma àvia!” aquest comentari fa mal i més quan ve d’un que l’any passat quan es va despertar es va adonar que la Marató ja havia acabat i que porta tot un any sentint-se dir “Que? Aquest any tampoc seràs capaç?” La Núria i jo valorem la possibilitat de tirar-lo muntanya avall però  no ho fem. Té el track i ens convé seguir amb ell!

Finalment arribem al parking!!! Jo estic rebentada, fa 7 km que ja em veia bevent la birra de la victòria i aquests koales m’han fet esperar 7 km més del previst. On s’ha vist una mitja de 28 km? Doncs a Montserrat!! Sort de la Núria i l’Uri perquè sinó estic convençuda que no l’hagués acabat. Gràcies una altra vegada equip!!

Després tots cap al restaurant Bruc a fer el dinar de germanor. Sec en una taula rodejada de manresans però defenso Olesa com a població amb les vistes més boniques de Montserrat tot i que no convenço a ningú.
El dinar s’allarga amb els cafès i és que quan la companyia és grata el temps passa volant!

Al final, un gran dia on vaig conèixer millor a gent que coneixia poc i vaig fer nous amics. Dir-vos a tots que espero poder compartir més moments amb vosaltres i moltíssimes gràcies a @koalasteam per organitzar la millor cursa! Ara, en estat d’eufòria us dic que l’any que ve faré la Marató!!