Kilimanjaro (I)

161211__0141

El passat 11 de desembre amb el Valle vam veure sortir el sol des del punt més alt d’Àfrica: l’Uhuru Peak al Mont Kilimanjaro. Va ser una gran experiència i ara és l’excusa perfecta per reprendre el blog i escriure-hi una mica que fa més d’un any que el tinc completament abandonat.

La idea de pujar-hi va sortir un dia sopant i després de buscar una mica d’informació vam decidir que faríem la ruta Machame. La primera que vam descartar va ser la Marangu, més coneguda com la de la Coca Cola, per ser la més transitada, perquè puges i baixes pel mateix lloc i perquè dorms en refugis. Ens motivava més anar amb tendes, fer una ruta circular i rodejar la muntanya gaudint de paisatges molt diferents. I crec que la vam encertar.

No s´hi pot anar per lliure sinó que és obligatori contractar guia, cuiner i equip de portadors. Nosaltres vam decidir tenir-ho organitzat des d’aquí perquè teníem molt pocs dies i havíem d’anar per feina. No podíem arribar a Tanzània i començar a fer un comparatiu d’agències locals per aconseguir un millor preu. Així que el comparatiu el vam fer amb empreses d’aquí i al final ho vam contractar amb “Aragon Aventura” (si algú necessita més informació que m’escrigui). Molta gent combina el trekking al kilimanjaro amb un safari o uns dies a Zanzíbar, malauradament nosaltres no teníem més dies així que volaríem directament a l’aeroport Kilimanjaro (molt a prop de Moshi), faríem el trekking i tornaríem.

El dia 5 de desembre sortim de Barcelona, fem escala a Istanbul i aterrem a l’aeroport de Kilimanjaro. Fem les gestions del visat mentre ens anem treien roba, fot una calda impressionant i no anem vestits en consonància. Alguns ventiladors de sostre estan funcionant però diria que no fan absolutament res. Paguem els 50 euros (o 50 dòlars) del visat i creuem el control, recollim les bosses facturades que es troben al mig d’una sala i sortim cap a fora.  Allà ens espera un home amb un full de paper amb el nostre nom mal escrit. No estic gens acostumada a viatjar així, sempre m’he de buscar la vida quan arribo a un aeroport però en aquest moment que és tard, tinc molta calor i estic cansada agraeixo aquest extra de comoditat.

El trekking comença el dia 7 i per tant tenim el dia 6 per conèixer Moshi. Anem caminant cap al centre (l’hotel es troba a les afores) seguint les vies del tren que pel veiem és la ruta que utilitza tothom. Aviat apareixen nens que s’acosten cap a nosaltres corrent i senyalant-nos cridant: mzungu! (blanc en swahili). Passegem pel mercat, donem una volta pel centre i dinem en un parc el menjar típic d’allà: arròs amb pollastre. Després tornem cap a l’hotel i aprofitem que té piscina per refrescar-nos mentre esperem que el guia aparegui per l’hotel ja que ens han dit que vindrà per conèixer-nos. Abans de sopar coneixem al Sylvester (el que serà el nostre guia) i l’Ali (el que serà l’assistent de guia). Som dos i tenim guia i assistent de guia? Ens sembla absurd però no tenim res a pelar. Ens vindran a buscar demà al matí i anirem cap a Machame gate on comença el trekking. Ja en tenim ganes!

Dia 1. Machame Gate (1.819m) – Machame Camp (3.029m)

Arribem a Machame gate, lloc des d’on iniciarem la ruta. Mentre el Sylvester i l’Ali organitzen el material i als portadors nosaltres anem a registrar la nostra entrada al Parc Natural del Kilimanjaro. Una llibreta amb espirals on has de posar el teu nom, número de passaport, l’edat, la professió (em sorpren que et demanin aquesta informació constantment), el nom del guia i el número de permís d’entrada al parc que deixem en blanc perquè encara no tenim.

Durant la ruta ens acompanyaran 9 persones. Si, 9. Jo tampoc m’ho podia creure quan ens ho van dir però amb nosaltres venen 6 portadors, 1 cuiner, 1 guia i 1 assistent de guia. Semblen molts i probablement ho són però l’associació de portadors posa un límit de càrrega de 15 Kg per persona (límit que personalment em sembla força baix) així que, un cop més, no tenim res a dir. Tota la província viu de la muntanya i no escatimen en posar a gent ja sigui com a portador, com a assistent de guia confiant en que després tu deixis anar una bona propina.

161208_1

Després toca esperar. I esperar. I seguir esperant. Passada una bona estona, molta més de la que jo considerava acceptable, vaig cap on és el guia per preguntar com està el tema. Primer em diu “pole pole” (poc a poc en swahili) mentre amb les seves enormes mans obertes amb els palmells cap avall les mou amunt i avall. Sé que està pensant que sóc una pobre estressada de ciutat i m’envia a seure al banc d’on m’havia aixecat. Hi torno sense tenir ni idea de quanta estona estarem més allà. Un asiàtic que també està esperant sembla que fa un Skype amb algú perquè crida com un boig amb el mòbil a l’alçada de la cara jo me’l miro i penso quant li deu estar constant aquella conferència…

Al cap de cop passa el Sylvester per davant nostre i jo li clavo la mirada demanant alguna notícia. Em mira i em diu que a vegades el seu país el desespera. A-ha! A tu també, eh?  Mira, ja no som tan diferents. 2 crits (entre ells, eh!) i 1 trucada després sembla que ja tenim el permís per començar la ruta.

Comencem a caminar amb l’Ali perquè el Sylvester encara s’ha de quedar una estona acabant la burocràcia. L’Ali té 28 anys, no està casat i em diu que està buscant una dona, porta uns texans i unes botes bastant apanyades. Em sorprèn que al lateral de la motxilla porta un paraigües. Però no un de plegable sino un de la mida del de la Mary Poppins. No sé, muntanya i paraigües pensava que eren oxímorons però com a mínim a Tanzània no és així. Tots els guies en porten un al lateral de la motxilla.

Pugem a poc a poc, molt a poc a poc,  per una pista forestal que s’enfila bastant. La pista es va tancant fins convertir-se en un camí que transcorre pel mig de la “Rain forest”, aviat fa honor al seu nom i comença a ploure. Fa molta calor però plou amb ganes, nosaltres ens posem els gores i l’Ali obre el seu gran paraigües que el cobreix a ell i al motxilot que porta més que de sobres. Doncs mira, potser no és tan mala idea!

Aviat ens atrapa el Sylvester i es posa davant del grup. El ritme que marca encara és més lent per desesperació nostra. Puc entendre que ens faci anar a aquesta velocitat a 4.000 metres d’alçada però a 2.500m vols dir que cal?  Seguim pujant pel camí entre arbres altíssims, vegetació molt frondosa i lianes. Al cap de poc més de 3,5h arribem al campament on passarem la nit: Machame Camp a 3.000m

Els portadors deuen tenir unes cervicals de ferro perquè porten la càrrega al cap / La nostra tenda al Machame Camp

Hi ha una cabana on viuen els “rangers” que cuiden del camp. La seva feina consisteix en donar-te la llibreta on has de registrar la teva arribada, netejar les latrines (diria que aquesta part de la feina no hi presten massa atenció) i garantir la seguretat (tenen una arma per fer-ho). Hi passen 10 dies i passat aquest temps baixen a la ciutat on hi passen uns dies i al cap de poc els envien 10 dies més a un altre camp. Al cap d’una estona el Sylvester ens ve a buscar i ens porta fins on està la nostra tenda ja plantada. És força gran, hi cabem els 2 de sobres, tenim una bossa per llençar les escombraries i un petit avancé amb una taula i cadires. Al·lucinem! Cap dels dos ens esperàvem tenir tantes comoditats durant la ruta. Encara estem comentant que ens sembla un autèntic luxe tenir taula i cadires quan apareix el John (un dels portadors) amb 2 palanganes plenes d’aigua, un somriure i una frase apresa: “hot water for wash”.  De veritat? Però quin luxe! Donàvem per fet que en aquests 6 dies l’únic contacte que tindríem amb la neteja seria a través de les tovalloletes però això és molt millor! Ens rentem mans i cara (que la palangana no dóna per més!) i torna a aparèixer el John amb aigua calenta per fer cafè o té i una safata amb crispetes.

Segueix plovent amb força i aprofitem per prendre un cafè marca Kilimanjaro (aquí absolutament TOT es marca Kilimanjaro). Quan para de ploure sortim a caminar pels voltants del campament. Tot i estar a 3.000m d’alçada no fa excessivament fred i podem gaudir de la posta de sol darrere del Mt. Meru de 4.562m.

161207__0011

Dia 2. Machame Camp (3.029m)– Shira Camp (3.853m)

Ens despertem i no triga en aparèixer el John amb “hot water for wash”. Als matins també? De veritat? Fantàstic! Aviat torna a aparèixer amb la frase “Breakfast time” i carregat amb un termo ple d’aigua calenta, una olla amb porridge, fruita i dues truites amb pa bimbo. Està tot boníssim però és impossible acabar-s’ho tot.

Vistes del Kibo des del Machame Camp

Comencem a caminar amb l’Ali que marca un ritme tranquil·let però no soporífer. La vegetació ha canviat, ja hem sortit de la selva i ara el camí s’enfila entre arbustos i roques. Anem xerrant i l’Ali ens va explicant coses. A la nostra esquerre ja veiem Shira una de muntanyes que juntament amb Mawenzi i Kibo formen el Mont Kilimanjaro.  Al cap d’una estona arriba el Sylvester i ens fa reduir el ritme i anar parant sovint mentre diu “Time to drink water” com si només beguéssim quan ell ho diu. En fi… Més val tenir paciència perquè no hi podem fer res. Avui la ruta és molt curta en poc més de 3h ja hem arribat al Shira Camp. Bé, això ens diuen perquè hi ha una espessa boira que no deixa veure res de res.

Shira Camp

Que no siguin ni les 12 i que ja haguem acabat l’etapa d’avui ens deixa una mica intranquils. Que farem tota la resta del dia? Després de dinar anem a caminar pels voltants del camp, veiem el Shira Camp de la ruta Lemocho, demà ja ens unim amb els que l’estiguin fent. Segueix fent fred i encara hi ha bastanta boira però a mida que van passant les hores els núvols es van dissipant fins que quan el sol ja s’ha amagat no en queda cap i tot el cel està ple d’estrelles. Poc abans de les 19h el John ens ve a buscar i es diu que ja tenim el sopar a la tenda així que anem cap allà a prendre la sopa calenta que sabem que ens han preparat i ens permetrà entrar en calor.

 

Dia 3. Shira Camp (3.853m) – Lava Tower (4.645m) – Barranco Camp (4.012m)

Vistes del Shira i el Kibo des de Shira Camp a primera hora abans que els núvols ho tapin tot

Avui és el dia que pujarem a 4.600m per tal d’aclimatar-nos a l’alçada. Després de llevar-nos, rentar-nos i esmorzar preparem les coses i comencem a caminar cap amunt. A partir de 4.200m ja comença el que en diuen mountain desert i no hi ha vegetació, només pedres i més pedres de totes les dimensions.

161209_67

Arribem a Lava Tower, una roca d’uns 50m d’alçada que em decep una mica perquè com en la mítica sèrie de “Oh! Europa!” me la imaginava més gran. Fa molt fred però quan arribem ja tenim la tenda muntada (amb cadires i taula!) i ràpidament ens porten aigua calenta per poder prendre un cafè mentre esperem el dinar. De veritat, això ja és massa. No som els únics, l’islandès i l’Australià que estan fent la mateixa ruta que nosaltres ja tenen la seva tenda muntada i l’Australià inclús el seu lavabo privat. Si, si increïble però cert. Un lavabo privat a 4.600m. Es tracta d’un servei extra que pots contractar i rep el nom de “toilette man”. És a dir, una persona encarregada de transportar el lavabo, muntar-lo, desmuntar-lo i netejar-lo. Una petita estructura amb 4 barnilles i una lona de la mida d’un vestuari de botiga petita, un forat a terra i un recipient. Una despesa, sota el meu parer, del tot prescindible. És cert que els lavabos que hi havia als campaments només consistien en un caseta amb un forat i que l’olor que sortia d’allà era més que desagradable i requeria anar amb el buff tapant nas i boca però he de dir que eren més confortables que el lavabo que utilitzava diàriament a l’estació de gas d’Armènia on tenia la petita oficina d’obra.  I a més, no em sentiria gens còmoda sabent que una persona coneix a la perfecció com vaig de ventre.

Hi estem un parell d’hores per aclimatar-nos. No notem res, cap problema amb l’alçada, com diu l’Ali: “No high matata!!”. Per la tarda ho comentem amb l’islandès i l’australià i ens diuen que ells ho han passat molt malament que tenien un mal de cap terrible superant el nivell de les seves pitjors ressaques.

La baixada de Lava Tower a Barranco Camp la fem força ràpid. És evident que baixem de cota perquè aviat la vegetació ens torna a envoltar. Passem per una zona plena de selenios un espècie autòctona del Kilimanjaro de forma estranya però amb un encant especial.

Lovelia a l’esquerra i selenio a la dreta

Passegem pels voltants del camp fins l’hora de sopar. Quan els núvols desapareixen i es fa de nit arribem a veure els llums de Moshi, apareix el John i ens envia cap a la tenda mentre diu “Dinner time”.

 

Dia 4. Barranco Camp (4.012m) – Karanga Camp (4.030m) – Barafu Camp (4.671m)

161210_393

Com cada dia, a primera hora podem gaudir de les vistes del Kibo

Són les 7 del matí i sortim els primers del campament, el Sylvester vol sortir d’hora per arribar a Barafu camp aviat i tenir més estona per descansar ja que a la nit sortirem per fer cim. El dia d’avui comença amb una grimpadeta senzilla. Senzilla si tens les mans lliures però amb una bombona de butà al cap (tal i com va un dels portadors) es pot convertir en un tram força complicat. Quan arribem a dalt tenim una vista del Kilimanjaro preciosa i sembla que el tinguem aquí mateix. Ja veiem com els núvols van pujant i al cap de poc estem immersos en la boira. Cada dia es repeteix el mateix patró: quan ens llevem el dia és clar i gaudim de les vistes del Kilimanjaro i del cel blau, però passades les 9 els núvols que hem anat veient com pujaven ens atrapen i ja no ens acomiadem d’ells fins al vespre que novament desapareixen i podem gaudir d’un cel ple d’estrelles, com fins ara mai havia vist.

Un cop superada la grimpada comencem a baixar per un corriol per després tornar a pujar fins a Barranco Wall (4.350m). Un cop allà tornem a baixar i passem ràpidament d’estar només envoltats de pedres a tornar a tenir arbustos i arbres entre nosaltres. Hem baixat fins a 3.950m en un moment i creuem un petit rierol. Aquest és l’últim punt d’aigua fins després de fer cim ja que al Barafu Camp tot i tenir uns dipòsits d’aigua de pluja ens comenten que no  n’hi ha massa i per tant no podrem tenir l’aigua calenta per rentar-nos. Oh! Quina pena, ara que ja ens havíem acostumat. Omplim les ampolles, veiem que l’aigua té bastants elements flotants però portem 4 dies bevent cafè fet amb aigua de pluja i tenim l’estómac prou bé així que hi fiquem una pastilla potabilitzadora i no ens preocupem en absolut.

161210__0136

161210_408

Ara ve una pujada per un corriol que va fent zig zags fins al Karanga Camp, hi ha gent que organitza el trekking de manera que fa nit aquí. Nosaltres hem trigat 2,5 hores en arribar i no són ni les  10 del matí. A més fot un fred horrorós i la boira és molt espessa, així que em sembla molt bona idea dinar i marxar cap amunt. No seria l’hora de dinar però el Sylvester ens diu que no hauríem d’haver caminat tan ràpid i que si, que toca dinar. Després de menjar una mica seguim amunt i el paisatge torna a canviar, de nou només estem envoltats de pedres de lava. Després de 2,5 hores arribem a Barafu Camp. Tenim la tarda per descansar, sopar bé i preparar-nos per la sortida. El Sylvester diu que sortirem a les 23:00h, començo una negociació amb ell per aconseguir endarrerir l’hora de sortida. Totes les etapes les hem fet per sota del temps previst i el que no volem de cap manera és sortir a l’hora que surt tothom i arribar al cim quan encara sigui de nit (moriríem de fred!!). Em diu que es triga entre 7 i 8 hores per arribar a dalt. Jo em vinc amunt i li dic que nosaltres com a màxim trigarem 6 hores.  M’insisteix en que no sabem com ens afectarà l’alçada i que hauríem de sortir a les 23h. Els que em coneixeu sabeu que sóc tossuda i crec que al final per no sentir-me més em diu que d’acord que sortirem a les 12 de la nit. He guanyat la negociaició i estic satisfeta. Ara només queda descansar i esperar que arribi l’hora. Després de sopar ens fiquem dins dels sacs per intentar descansar, jo estic nerviosa portem 4 dies voltant per la muntanya per assolir el cim d’aquí unes hores. Tanco els ulls i intento descansar…

Barafu Camp

 

Buscando el Grifone de los Pirineos: Recta Final

piri

Existen diversas versiones acerca de la etimología de la palabra Pirineo. Sin duda, yo me quedo con la que recoge el Pequeño Diccionario de Mitología Vasca y Pirenaica de Olivier de Marliave (Ed. Alejandría) donde se recoge lo siguiente:

«Pirene: La hija de Bébrix, rey legendario de la Cerdaña, estaría en el origen de la cordillera de los Pirineos. Pirene fue seducida por Hércules, que atravesaba la Cerdaña para ir a efectuar su décimo trabajo. El semidiós abandonó a la muchacha, quien, a pesar de todo, quiso seguir a su enamorado. Pero fue atacada y devorada por unos animales salvajes. Hércules, alertado por los gritos de Pirene, volvió sobre sus pasos, pero no encontró más que un cuerpo sin vida. Como homenaje a esta prueba de amor, Hércules la devolvió a su casa y construyó un inmenso mausoleo amontonando hasta el infinito rocas que formaron una serie de montañas, a las que denominó Pirineos. La gente de Ariege sitúa la tumba de Pirene en la cueva de Lombrives (Ussat), en la que unas concreciones de estalagmitas forman una especie de sepultura colosal.

Pequeño Diccionario de Mitología Vasca y Pirenaica de Olivier de Marliave

No os preocupéis, no dejéis de votarme por miedo a que sea atacada y devorada por cualquier animal salvaje. Seré la Grifone de los Pirineos, es decir una criatura mitológica, con parte superior de águila gigante, con plumas doradas, afilado pico y poderosas garras y parte inferior de león con pelaje amarillo, musculosas patas y rabo. No habrá animal que pueda conmigo! 108-Grifo5

En breve Grifone anunciará a los seis finalistas. ¿Estaré en la final? Desde luego si me quedo fuera no será porque no lo he intentado.

Después de pedir el voto por todo el mundo (me encantaría tener acceso a las estadísticas de la procedencia de mis votos) conseguí estar entre los 25 candidatos con más votos y por tanto hacerme un hueco en la semifinal (primera fase superada gracias a todos vosotros!). Antes de perder cobertura, porque me fui a pasar fin de año por el Pirineo, leí que en la siguiente fase teníamos que hacer un video: glups! 

Hasta ahora el único video en el que había participado era en el de promoción de una de las obras en las que he trabajado donde tenía que señalar un talud al maquinista de una giratoria. Está claro, muy distinto a lo que me pedían: un video de 90 segundos donde tenía que presentarme y convencer que merezco estar en la final. Reto nada fácil! 

Aquí os dejo el resultado: http://www.youtube.com/watch?v=RArMrSvZ5iI 

Pero el video no es el único criterio que usará el jurado para la selección de los finalistas ¿Qué criterios de valoración utilizarán? 

criterios valoración

Capaciadad de viralización del video. He colgado el video en Twitter, Facebook e Instagram y vosotros me estáis ayudando a difundirlo. Ayudarme a tener un mayor impacto en la red, si no lo habéis hecho compartidlo y nos os olvidéis del hashtag: #MiriamGrifonePirineos

¿Aún no lo habéis visto? Dadle al link, echadle un vistazo y escribid un comentario! A ver si conseguimos llegar a las 2.000 visualizaciones!!!

Calidad del video publicado, técnica, originalidad y capacidad para transmitir el mensaje. 90 segundos es muy poco para describirme y transmitir la vitalidad, la fuerza, la emoción y el cúmulo de sentimientos que me genera estar en la montaña. He recibido críticas (de muy buenos amigos) por el tono en el que hablo, dicen que estoy muy seria! Puede que lo parezca pero sabéis que no lo soy! Quizás tendría que salir a la luz el making off del video para que todo el mundo lo pudiera comprobar.

Habilidades deportivas. Una vez @raulkoala me lo dijo claro: eres tan polifacética como a la vez mediocre. Es verdad, no he ganado ninguna carrera de montaña (aunque he hecho podio por la cola), la única carrera de esquí en la que he participado me descalificaron por saltarme una puerta (sigo pensando que estaba excesivamente lejos) y mi equipo de fútbol nunca ganó dos partidos seguidos. Pero disfruto con todo lo que hago: esquí, snow, surf, escalada, trailrunning… Y para que quiero medallas y copas cuando vivo en un piso diminuto?

Además, este concurso no busca a un ganador (que para eso ya existe el Grifone Team) aquí el objetivo es ser un buen comunicador y poder hacer llegar a todo el mundo las vivencias y las aventuras que el Grifone de los Pirineos protagonizará.  Las historias son vivencias subjetivas de personas para personas y en contar historias no voy a defraudar a nadie.

Capacidad de redacción y expresión escrita. Aquí no voy a decir nada, echarle un vistazo a mi blog y juzgad vosotros mismos.

Uso y habilidades de las redes sociales.  Desde que estoy expatriada hago un mayor uso de las redes sociales. Para estar en contacto con mis amigos de todo el mundo, para estar al día de todo lo que pasa y para dar a conocer la realidad del país en el que vivo actualmente, ya sea a través de artículos o escritos (no tan serios) que publico en mi blog. Desde luego a día de hoy no concibo no estar permanentemente conectada.

Habilidad fotográfica. Siempre me ha gustado la fotografía y me encanta hacer fotos desde las montañas. Aunque soy de las que piensa que ninguna foto puede captar la belleza que te ofrecen las montañas cuando estás ahí y te sientes más pequeño que nunca. Eso si, si consigo ser la persona elegida voy a hacer las mejores fotos para que os podáis transportar hasta ahí desde donde estéis.

Perfil profesional. Soy ingeniera Industrial. Empecé trabajando en una consultoría de sistemas de la información pero no tardé mucho en saber que aquello no era lo mío Me quité los tacones y los trajes y me lancé al barro. Desde el 2006 trabajo en una constructora, durante los primeros 6 años recorrí Cataluña haciendo túneles para el Ave pero hace año y medio vi la luz al final de túnel y salí. Tantos túneles he hecho que al salir he aparecido en Armenia donde trabajo en la construcción de una autopista. Organización, planificación, perseverancia, capacidad de reacción y extrema dedicación son aspectos que he aprendido en mi trabajo y que he llevado a mi vida personal.

Desde pequeña he tenido la suerte de poder conocer el Pirineo y perderme entre sus montañas. Ahora, por motivos profesionales, vivo lejos pero siempre que puedo me escapo a pasar unos días y llenarme de energía. Subir una montaña, llegar con las pulsaciones a tope y hacer un giro de 360 grados: todo ese paisaje me da vida y me hace sentir feliz!!

Muchas gracias a todos por permitirme soñar y mantenerme viva en esta aventura. Gracias por hacerme ver la cantidad de personas que me quieren y me apoyan (eso no tiene precio). Muchos me habéis dicho que os gusta leer y escuchar mis historias desde Armenia pero que preferís que lo haga desde el Pirineo y así poderme ver con más frecuencia. Gracias por hacerme sentir importante y dedicarme tantas buenas palabras!

 Quizás mi aventura termina aquí y no consigo llegar a la final pero todas las vivencias de estos últimos meses y lo que he compartido con vosotros no me lo quita nadie (ni la chaqueta que me he ganado por ser semifinalista. #oletu).

Ojalá pronto pueda escribir un post explicando que soy finalista y (permitidme soñar) otro más diciendo que soy la ganadora!

foto 1