Buscant el Grifone dels Pirineus: i si sóc jo?

IMG_7271bis

Foto de @rubnkoala

Fa uns dies, tafanejant per internet, vaig topar-me amb la pàgina de Grifone on deien que busquen el Grifone dels Prineus. Vaig llegir-me els requisits de la persona que buscaven i poc a poc em vaig anar emocionant més i més: jo puc ser-ho! Que li agradi la muntanya? Jo! Que sigui curiosa? Jo! Que tingui habilitats comunicatives? Bé, alguna en tinc (que fins i tot parlo per la ràdio!). Però al cap d’una estona vaig tancar la pàgina. Si, jo ho puc ser, i quants més? Ni tan sòls val la pena intentar-ho. I és que moltes vegades deixem escapar oportunitats que se’ns presenten perquè donem per fet que no ens en sortirem. Però van anar passant els dies i no m’ho podia treure del cap. I si fossis tu? La idea de poder passar quatre mesos pel Pirineu gaudint de la muntanya i poder-ho anar explicant fa que el cor em bategui més ràpid, em senti viva, plena d’il·lusió i amb ganes de menjar-me el món. Si pensar-ho em provoca totes aquestes sensacions com seria viure-ho? Aquesta vegada no em quedaré amb el dubte de que hagués passat si ho hagués intentat i aniré a buscar que aquest somni es faci realitat.

I per aconseguir-ho necessito la vostra ajuda! Fins el 31 de gener de 2014 em tindreu fent campanya o autobombo i és que les 25 candidatures que tinguin més vots aquest dia passaran a la final.

M’ajudeu a complir aquest somni?

Per fer-ho cal que voteu  la meva candidatura: http://www.grifone.com/grifone/users/m%C3%ADriam-miriminor

Si no us aclariu aquí teniu les instruccions:

http://www.grifone.com/grifone/sites/default/files/VOTAR.pdf

L’alt cost personal de ser un expatriat

via tren

Fa un parell de setmanes al programa de ràdio El Món a Rac1 va dedicar una hora del seu espai a contactar amb catalans que viuen arreu del món. Jo vaig escoltar el programa i només em va semblar una successió de trucades a catalans que viuen pels cinc continents sense cap tipus d’interès més enllà de la gràcia que pot fer que et saludin amb diferents idiomes: hello, bon jour, ni hao, Kon’nichiwa (per cert, va faltar el “barevdzez” armeni). Vaig fer un tuit demanant que la propera vegada reflectissin tota la realitat i no es centressin només amb els aspectes positius de tenir una feina encara que sigui a l’estranger. Arrel del tuit es van posar en contacte amb mi i els hi vaig fer cinc cèntims de la meva experiència. Em van dir que em trucarien però al final sembla ser que no hi va haver suficient temps. He de dir que al dia següent el redactor del programa Xavier Sala va tenir el detall d’escriure’m un correu de disculpa.

Però jo em vaig quedar amb ganes de compartir la part gris d’haver de viure lluny de casa. No tot és de color de rosa i es bo que se sàpiga (nota: frase plagiada. Gràcies a qui ho ha pensat abans de llegir la nota).

Com sabeu fa més d’un any que visc i treballo a Armènia. Tinc feina i un sou i per aquest motiu per moltíssima gent ja m’he de considerar una persona privilegiada. Doncs, malauradament, jo no m’hi sento. Sí, tinc feina. Però a quin preu? Aquesta crisi ens ha de fer acceptar-ho tot? La feina està per sobre de tot? Tan se val a que renunciïs mentre tinguis una feina?

Treballo de dilluns a dissabte fins a hores intempestives i quan arribo a casa estic tan cansada que no em queda esma per res. I així van passant les setmanes. A vegades tinc la sensació que el món s’ha aturat i que estic protagonitzant la pel·lícula The Groundhog Day però no, no és així. Rebo missatges dels amics que organitzen sortides els caps de setmana, que entre setmana els hi dóna temps d’anar a córrer i després fer unes birres, que pugen muntanyes, que van a la platja o que fan escapades a diferents ciutats (per posar quatre exemples). En definitiva: que viuen.

I jo? Jo m’estic perdent moltíssimes coses pel fet d’haver hagut de marxar lluny de casa. Al principi quan marxes la gent se’n recorda molt de tu però poc a poc els correus o els missatges cada cop es van espaiant més. És normal i és trist però ja no formes part del dia a dia dels amics i familiars (no incloc els meus pares que si per ells fos estaríem tot el dia connectats al skype). Una amiga t’envia una ecografia per whatsapp per dir-te que està embarassada i quan la tornes a veure ja té un nen. La Lou, la filla de la meva cosina Elodie, a qui abans de marxar li feia de cangur em va rebre el mes de setembre dient: “mama y esta quien es”. Et perds sortides amb els amics i quan t’envien fotos, moltes vegades et fan més mal que bé.

I no només és el que t’estàs perdent en el present també fa molt de respecte el futur. Un dels grans temors que tinc és que el dia que torni a casa ja res serà com abans perquè tothom haurà anat fent la seva vida i jo ja no hi tindré espai. I això no inclou a la família que sé que sempre seran allà però si als amics i al Rubén.

A Armènia no és que em tractin malament, ni molt menys, però té un problema: està a 5.000 km d’on voldria llevar-me cada dia. Envoltada dels amics, de la parella i de la família, amb ganes de fer coses, de viure la vida.

Llegint tot això la pregunta sorgeix de forma natural: Perquè no ho deixo i torno a casa? Doncs la resposta no és fàcil, de fet si ho fos ja hauria tornat. M’agrada la meva feina i deixar-la és assumir que tanco un cicle de gairebé vuit anys dedicant-me a la construcció. I si després me’n adono que no he pres la decisió correcte? Tampoc m’agrada deixar les coses a mitges i ara, el projecte que estic desenvolupant, ho està. Estic aquí, únicament i exclusiva per feina, vol dir que valoro la feina per sobre de tot? Ara mateix podria semblar que és així però no. Crec que la vida és molt més i obtenir l’equilibri és la clau de la felicitat.

Sé que la solució està a les meves mans però suposo que em falta coratge i valentia per prendre una decisió. Al llarg de la meva vida tinc la sensació que no n’he pres moltes: vaig acabar l’escola i vaig anar a la universitat i després em vaig posar a treballar. En cap moment em vaig plantejar no fer el que sembla que estigui estipulat. Alhora de marxar a Armènia si que va ser decisió meva però tampoc tenia massa opcions, sabia que si renunciava a aquesta oportunitat era frenar en sec la meva carrera laboral i sentia que no era el moment. I ara què? M’atreveixo a tornar i assumeixo les conseqüències de quedar-me a l’atur? Segueixo aquí sentint que la vida se m’està escapant de les mans  sense que jo faci res per evitar-ho?

La Marta (@martamuixi) és una amiga a la que admiro, principalment per la seva valentia i la seva constància que la porten a aconseguir grans èxits. Ella sí que va tenir el coratge suficient per canviar allò que no la feia sentir bé:

http://monspossibles.wordpress.com/2013/04/06/contra-les-beques-de-miseria/

Espero aviat trobar jo també la força per prendre una decisió i sigui quina sigui ser feliç i no viure amb el temor d’haver-me equivocat.

1 Any a Armènia

130423

Avui, 19 de juny, fa un any que vaig aterrar per primera vegada a Yerevan. És habitual fer balanços quan acaba l’any o quan es compleix l’aniversari d’algun esdeveniment important. I creieu-me que per mi la meva experiència a Armènia ha estat i està sent important. De fet, estic convençuda que si fa un any quan em van preguntar si estaria disposada a marxar a l’estranger hagués dit que no, ara mateix la meva vida seria força diferent.

Tothom s’encaparra en dir que per la gent que té fills donar el pas de marxar és molt més dur. I potser si, però del que estic absolutament convençuda és que li canvia molt més la vida a algú que marxa sense lligams tan estrets que als altres. I per arribar a aquesta conclusió només cal observar que ha passat amb la mostra de les persones que hem vingut cap aquí. Si demà tornéssim cap a casa, les úniques persones que recuperarien la seva vida tal qual la van deixar serien ells. I els altres? Com a exemple: jo mateixa. Quan vaig agafar l’avió destí Yerevan tenia parella, un pis i una vida força organitzada. En qüestió de pocs mesos ja no tenia parella (si et sents al·ludit i llegeixes això: sense rancúnia) i en el meu pis s’havia instal·lat un portuguès que no he vist mai però que confio que m’estigui cuidant molt i molt bé les meves quatre parets. Per sort les amigues segueixen estant presents i tot i que evidentment no ens podem veure tant com a mi m’agradaria quan torno a casa i les veig sento que res ha canviat (gràcies noies!)

Així doncs, si demà em diguessin “fes la maleta que tornes a casa” o faria encantada (d’això no n’hi ha cap mena de dubte) però em trobaria amb un escenari lleugerament canviat. De fet, dels que no tenim fills i vàrem venir cap aquí només una persona dormiria al mateix llit on va dormir la nit abans d’agafar l’avió amb destí Armènia (si, vivia a casa els pares). Per a que després diguin que un fill et canvia la vida, doncs no tenir-ne: també.

Però jo em considero (i crec que ho sóc) una persona optimista i tot i que aquí he tingut moments de estar immersa en un espiral de negativitat i pessimisme com no m’havia passat mai (gracias Irene por tus broncas cuando caigo en este estado), al final aquesta experiència també té coses positives. Quines?

Doncs per sorprenent que sembli he fet nous amics que viuen a Catalunya. Cada cop que he tornat a casa he fet alguna coseta per la muntanya ja sigui la Marató Pirata de Montserrat (si, si jo la mitja), a Xerta o la Punktrail de Fonollosa. Ja ho va dir el koala en el seu post sobre Xerta: Córrer per la muntanya uneix, sí, com cardar o emborratxar-se però d’una manera diferent”. I de fet, ja estic desitjant que arribi la meva propera escapada a casa per poder gaudir d’uns dies en la seva companyia (ens veiem a Rialp!). I bé, també gràcies als que m’ajuden a complir la meva tradició de trepitjar Montserrat cada cop que visito la terra. No diré noms que m’estic posant sensible però ja sabeu perfectament qui sou i només us puc dir: Moltes gràcies!!!

Abans de venir cap aquí no era capaç de situar Armènia en un mapa mut i avui, un any després, no tan sòls sabria col·locar-lo sinó que us podria explicar bastantes coses sobre la geopolítica d’aquesta zona i sobre la història d’aquest país. Moltes gràcies al Cercle Gerrymandering que m’ha permès publicar en el seu bloc i que ha fet créixer el meu interès en la política. De fet segueixo més ara la política catalana que quan em despertava cada dia a Barcelona.

I en la línia de nous interessos en aquest temps per aquí m’he aficionat a la música clàssica. No ho hagués dit mai però vaig conèixer a l’Enric, que toca la trompa, i la Sara, que toca la flauta travessera, a la filharmònica de Yerevan i em van convidar a un dels seus concerts. Vaig anar-hi amb el pensament al cap que m’avorriria sobiranament (us ho havia confessat mai?). Tot i que ja han passat bastants anys encara tinc molt present el trauma que em suposaven les classes de música on no era capaç de distingir entre el so d’un fagot i un clarinet o una trompa i una tuba per desesperació de la professora. Però va ser començar el concert i relaxar-me gaudint de la música. Uns mesos més tard sóc una gran fan de la filharmònica, sempre que puc vaig als seus concerts i inclús la setmana passada vaig gaudir escoltant a la Montserrat Caballé (Enric: gràcies per la entrada VIP!)

I durant aquest any també m’he iniciat en l’esqui de muntanya. Aprofitant que aquest és un país ple de muntanyes i neu i que el Dani també està aquí era una molt bona oportunitat i com ja vaig explicar fa uns mesos totes les sortides que vaig fer amb esquís van ser impressionants. Ara, que ja fa mesos que la neus es fosa i només queden les muntanyes més altes nevades ha arribat el moment de començar amb l’escalada. De moment, només n’he fet un parell de dies però n’estic convençuda que aviat formarà part de les meves aficions.

A part de totes aquestes novetats és evident que un any per aquí m’ha fet introduir al meu dia a dia el que podríem anomenar “toc armeni” i quan torno a Barcelona es nota. El primer comentari que faig quan els meus pares em venen a buscar a l’aeroport i anem per la Ronda és: “Que bonic! Que ordenat tot”. Els meus pares riuen, perquè el que es pot veure des de la Ronda bonic, bonic no és. Però quan t’has acostumat a circular per carreteres plenes de forats que per molt que intentis és inevitable menjar-te’n més d’un, i al teu voltant veus escombraries, fàbriques abandonades i edificis a mig construir el llistó de bonic baixa dràsticament. I la forma de conduir? Aquí a Armènia he aplicat el dit: si no pots contra l’enemic, uneix-te a ell. I hagués estat molt pretensiós per la meva part pensar que podia canviar la manera de conduir dels armenis (de fet, la manera de conduir i qualsevol altra cosa) per tant ha estat inevitable que no consideri una animalada fer avançaments per la dreta o per l’esquerra amb un cotxe venint de cara: al final sempre hi ha lloc pels tres. La primera vegada que em van cridar l’atenció conduint va ser tornant de Xerta amb el Xavi Patillades i el Carles, però no els hi vaig fer ni cas, cap dels dos té carnet i per tant no vaig considerar que la seva opinió tingués cap tipus de valor. Però començo a pensar que una mica de raó tenien…

Però el toc armeni no és només la manera de conduir. És molt més, el tens si:

–       Has anat a fer la compra al supermercat després de prendre unes copes a les 4 de la matinada. Els supermercats estan oberts 24 hores 7 dies a la setmana i curiosament sempre es troba que un molt bon moment és aleshores.

–       T’han tallat la llum, el gas o l’aigua. Aquí no existeix la domiciliació i cada mes cal superar una gimcana per pagar els diferents rebuts. I en aquest tema si que són eficients, et despistes i ja t’has de dutxar amb aigua freda.

–       Has subornat a un policia amb 3000 AMD (aproximadament uns 6 eur) per a que et deixi marxar sense posar-te una multa.

–       No t’espantes, de fet ni tan sòls t’immutes quan sents una forta olor a gas, ja sigui pel carrer o a l’escala de casa.

–       Quan tornes a casa els quintos ets semblen xupitos i és que aquí menys de mig litre de birra no te la serveixen.

Durant aquest any he rebut dues visites. La de la Maribel, que treballa a la mateixa empresa que jo, i tot i que ve per feina trobem temps per fer turisme, anar a sopar i posar-nos al dia.  I els meus pares que després de cinc dies per aquí van tornar cap a Barcelona amb dues conclusions: 1) Filla, aquí estàs molt bé i 2) Segur que per amor no et quedes aquí (aquesta és principalment de ma mare).

A l’agost rebré una altra visita!!! Quina il·lusió!

Aquesta nit commemoraré el meu aniversari en aquest país, qui vulgui unir-se hi haurà Brandy Ararat per tots.

Punk Trail de Fonollosa

IMG_4603

Intento fer coincidir les meves visites a Catalunya amb esdeveniments importants i fins ara me’n he sortit prou bé. No vaig faltar a la cursa per excel·lència: la Marató Pirata de Montserrat, em vaig poder escapar per ser a Xerta i passar un gran cap de setmana i diumenge passat he pogut viure la Punk de Fonollosa. Hi ha gent que comença a posar en dubte la veracitat de la meva expatriació i la típica reacció quan em veuen és “ja has tornat? no te’n perds ni una, eh?”. I ho entenc, em veuen més a mi que a la seva tieta que viu al mateix poble a tres carrers. Però tot és qüestió de prioritats i per mi passar una estona amb els amics de la muntanya, fer una cursa especial i compartir una cervesa clarament ho és.

La sortida de la cursa era a les 9 del matí però no se en quin moment em va semblar una bona idea llevar-me a les 4:30h per ser a les 6 a la sortida i fer la cursa pirata. Calia? Doncs si. Si vols córrer, col·laborar en un avituallament i gaudir del tercer temps ens hem de llevar ben d’hora.

IMG_4066

El Raül, el Rubén, el Pau, la Pilar i jo estàvem a aquesta hora intempestiva preparats per fer la mini punk pirata. Quatre sonats més també estaven allà per fer la llarga. Ens ho vam prendre amb calma, vam començar per la ja mítica Gran Repicada i després vam anar gaudint dels corriols molt ben treballats pels correnits.

IMG_4081

Un cop completada la volta arribàvem de nou a la sortida coincidint amb tots els que venien per córrer a les 9. No ens va donar temps a molt, saludar a moltes de les cares conegudes que hi havia per allà, agafar unes quantes cerveses i cap a dalt de la Repicada per animar. Hi havia música, esquellots, altaveus… una gran performance per fer més amena la dura pujada. Si, si el tallafocs es pot considerar, inclús pel Koala, com a pujada però no oblideu que per sota del 10% és “falso llano”.

Un cop va passar l’escombra vam agafar els cotxes i cap al km 18 on era el nostre punt d’avituallament. En principi anàvem 3 cotxes però a mig camí la furgo del Rubén no va poder seguir endavant i va caldre fer l’operació sofà. Vàries coses sobre el sofà: 1) va ser una troballa de l’Enric i el Rubén en un dels seus recorreguts pels contenidors del Bages, 2) de la furgo es va carregar a la pick up d’un noi (que no se com es diu però sé que es de Monistrol –on no hi toca mai el sol) que es va mostrar entusiasmat en portar el sofà lligat amb dues eslingues dalt del seu cotxe (si llegeixes això: gràcies per tot!) i 3) al matí quan l’Ivan va veure el sofà va pensar que la ràdio de la seva iaia encaixaria perfectament amb tot l’atrezzo i la va fer portar. En el moment del canvi de furgo hi va haver una conversa força surrealista entre el Jordi i el Rubén. El Jordi patia per la ràdio, deia que allò era una antiguitat de molt valor i dubtava de la nostra capacitat per tractar-la bé, però el Rubén no volia renunciar-hi i per tal de convèncer al Jordi va i deixa anar: “no li passarà res, som gent normal”. Si… Molt normals… Normalíssims!

IMG_4576

IMG_4597

Per trobar la font on havíem de fer l’avituallament vam haver de preguntar a un avi que estava treballant al camp amb una aixada a la mà dreta i un bastó a la mà esquerra. No sabem si ha estat capaç de trobar una explicació a la imatge d’un cotxe amb un sofà i un noi amb barretina preguntat per la font de Montconill.

Un cop trobada a descarregar el sofà preparar-ho tot i la Queralt va començar a repartir disfresses per tots. Amb tot el que havíem passat des de dalt la Repicada fins trobar la font no va trigar massa a arribar el primer corredor, el Marc Padrós, que va mostrar una actitud a l’altura de les circumstàncies.

I van anar passant tots els corredors alguns en comptes de parar per menjar alguna cosa, beure i descansar fugien esperitats al veure aquella escena (el noi de la samarreta del Barça encara no s’ho creu). Altres si que s’hi quedaven una bona estona: Martox, Patillades, Mans, Pau… Creieu que no teníem documents gràfics?

IMG_4591 IMG_4555

I de cop vaig veure aparèixer a la Marta Muixí a l’avituallament. “Que hi fots aquí?” A la sortida m’havia dit que el combo lesió + no dormir li faria fer la mini però ja sabem quant punkarra és i per dues vegades va escollir el trencant de la llarga i es va presentar al avituallament del km 18 per fer un bon glop de birra i convencem que era una molt bona idea que em tragués el plomes i fes els últims 5 km amb ella. I ho vaig fer, no ens veiem des de Xerta (feia dos mesos) però córrer per la muntanya uneix i posar-te al dia corrent a ritme de ratota (amb forts esbufecs constants per la meva part) és la millor manera de comprovar-ho.

IMG_4589

A l’arribada, moment d’assaborir la birra de la victòria, menjar la botifarra i començar a saludar als amics i coneguts i aprofitar l’oportunitat de posar cara a gent de la que has sentit a parlar molt. També és el moment de xerrar, comentar la cursa, posar-se al dia, explicar les últimes experiències, proposar nous reptes i quedar per la pròxima aventura.

Només dos apunts negatius que no tenen res a veure amb l’organització que per cert li poso un excel·lent. El primer ja s’ha comentat bastant aquest dies: tots aquells que us apunteu a les curses punk i després no apareixeu, a no ser que tingueu un motiu de (molt) pes, avergonyiu-vos primer i actueu a continuació. Com? Acosteu-vos a la botiga Sagi a Manresa i compreu un tubular. Les curses punk són gratuïtes i són possibles gràcies als organitzadors i col·laboradors que inverteixen temps, ganes i il·lusió per a que siguin una realitat. En les nostres mans està que no s’acabin. Llarga vida al punktrail!!

IMG_4600

I l’altra cosa que no em va acabar d’agradar és que la gent marxi ràpidament i no gaudeixi del tercer temps. Però si és l’essència d’aquest tipus de curses! Perdre’s l’arribada dels koales vestits com putots asseguts al sofà dalt de la pick up és imperdonable. Però tanta gent va marxar “abans d’hora” que molts dels premis del sorteig es van quedar sense recollir així que es va decidir fer una segona ronda amb els que seguíem allà. I mira per on que jo em vaig endur premi per ser la persona que venia de més lluny, proposo fer fixe aquesta categoria que tinc molts números de sortir guanyadora.

Moltes gràcies a tots i ens veiem a la propera!

24 d’abril. Commemoració del Genocidi Armeni

Dimecres passat, 24 d’abril, coincidint amb el 98è aniversari de l’inici del Genocidi Armeni la gent del Cercle Gerrymandering em va tornar a deixar un espai al seu bloc per explicar la situació política després de les eleccions el passat 18 de febrer a través del fets que vaig viure el dia de la investidura del nou President. De tota aquesta experiència en va sortir un relat que podeu llegir aquí.

Un cop més, i no em cansaré de dir-ho: Moltíssimes gràcies Gerrymanders!

genocidi

I coincidint amb el 24 d’abril també volia escriure sobre el genocidi però fins avui no he tingut temps de fer-ho. En aquests 10 mesos que fa que visc aquí he escoltat històries terribles en veu de néts i besnéts de persones que van fugir dels seus pobles per tal de salvar la vida i ara ells formen part de la diàspora armènia que s’estima en 7 milions de persones repartides per tot el món. Personalment, una de les coses que més em sorprèn és que tot i ser la tercera i inclús la quarta generació de la família que no ha nascut a Armènia segueixen parlant armeni i mantenen moltes de les seves tradicions tot i que molts no han estat mai al seu país d’origen. I és que queda clar que uns esdeveniments tan cruels i terribles com el genocidi han unit al poble armeni per sobre de qualsevol diferència.

I el passat dimecres es va commemorar l’aniversari de l’inici del genocidi que va consistir en la deportació forçosa i la massacre d’un gran nombre de civils armenis. Les xifres són esgarrifoses i és que es calcula que es van exterminar entre un milió i mig i dos milions de persones des de 1915 a 1923 a més de provocar la deportació de gairebé un altre milió. La Armènia occidental va ser despoblada i devastades innumerables riqueses i tresors culturals.

Cal remuntar-se a la segona meitat del s. XIX quan l’Imperi Otomà va començar a perdre el seu territori europeu i les autoritats van recórrer a reforçar allò que els hi quedava: l’Àsia Menor. L’objectiu era unir en un sòl territori tots els pobles d’origen turco-mongol però hi havia un escull en aquest objectiu: el poble armeni.

L’objectiu rus per aconseguir accés al Mar Mediterrani i la protecció de les minories cristianes que vivien dins l’Imperi Otomà va portar a l’Imperi Zarista a declarar la guerra al Sultà Abdul Hamid II en el que es va anomenar guerra ruso-turca (1877-1878). La firma del Tractat de San Stefano va posar fi a la guerra i contenia un article on l’Imperi Otomà es comprometia a establir millores i reformes a les províncies armènies i garantir la seguretat contra txerkeses i kurds. Aquest article va ser modificat 3 mesos més tard en el Tractat de Berlín, aquesta vegada ja no es parlava de províncies armènies sinó de províncies habitades per armenis i Rússia va haver de retornar als otomans dues regions de població exclusivament armènia per tal que no aconseguís el control de tota la Transcaucàssia i pogués estendre la seva influència al Pròxim Orient.

L’article 61 del Tractat de Berlín va provocar el descontent de tots els sectors però la Qüestió Armènia havia deixat de ser un problema de política interior per convertir-se en una qüestió de dret internacional. L’article era un dret pels armenis, una obligació pels turcs i una responsabilitat per Europa.

Però el Sultà Abdul Hamid II no tan sòls no va realitzar les reformes i les millores a les que s’havia compromès sinó que va fer massacrar més de 250.000 armenis a mans dels kurds, va fer devastar milers de pobles i va desposseir dels seus béns a més d’un milió d’armenis.

Aquests esdeveniments van ser l’avantguarda del genocidi que va tenir el seu origen en el cop d’Estat del Joves Turcs moviment que tenia com a eix ideològic el panislamisme (tots els ciutadans de l’Imperi Otomà devien processar la religió islàmica) i el panturquisme (política de nacionalisme extrem).

La Primera Guerra Mundial va donar al Joves Turcs l’oportunitat de dur a terme el seu pla. La nit del 23 d’abril de 1915 van ser apressats més de 2000 destacats intel·lectuals principalment de Constantinopla, la capital de l’Imperi otomà (avui en dia Estambul a l’actual Turquia). Un cop privat el poble dels seus dirigents va començar la deportació i la gran massacre dels armenis que vivien dins del territori de l’Imperi Otomà.

Es van alliberar de la presó a 12.000 criminals per tal que s’encarreguessin de la massacre. L’exterminació havia de ser completa sense miraments per dones, nens o malalts. Milers de dones van ser violades i desenes de milers van ser convertits a la força a l’Islam. En general, les llargues caravanes d’armenis deportats no arribaven massa lluny, a mida que avançaven el seu número anava disminuint com a conseqüència de la fam, l’esgotament o els sabres. Els que arribaven fins a Mesopotàmia eren abandonats a la seva sort sense aigua ni menjar.

Aquest trauma històric ha marcat per sempre el poble armeni i va generar el fenomen de la Diàspora. A dia d’avui la ferida dels esdeveniments succeïts fa 98 anys encara és oberta potser un reconeixement internacional ajudaria a començar a tancar-la però a dia d’avui només 20 països l’han reconegut.

La República de Turquia nega que les autoritats otomanes intentessin eliminar el poble armeni. Reconeixen que durant la Primer Guerra Mundial molts armenis van morir de la mateixa manera que també van morir turcs i que es van cometre massacres per ambdues parts com a conseqüència de la violència entre races i el conflicte a major escala de la Primera Guerra Mundial.

Catalunya va reconèixer el Genocidi Armeni l’any 2010 i fa dos anys Esquerra Republicana va presentar una moció per tal de que Espanya també ho fes i així es fes extensiu a tot l’Estat el reconeixement de Catalunya. Illes Balears i País Basc. Però la Comissió d’Afers Exteriors del Congrés la va tombar amb només els vots favorables d’Esquerra i PNB. “Els problemes d’Armènia avui són uns altres” va ser l’argument que van esgrimir els partits que van votar en contra per justificar la seva postura. I si, us puc assegurar que els problemes d’Armènia, a dia d’avui, són uns altres i de fet en vaig fer un bon resum aquí.

Però també crec que un complet reconeixement internacional els ajudaria a perdonar, mirar endavant i replantejar-se les seves relacions amb la veïna Turquia.

Dimecres passat la flama que crema d’una manera perpètua al Monument a les Víctimes del Genocidi estava rodejada d’una gran quantitat de flors. Durant tot el dia una gran quantitat de persones vam fer el passeig de 15 minuts per arribar fins al monument acompanyats d’una música extremadament trista que sonava pels altaveus. El dia era clar i des d’on està la flama es podia veure clarament l’Ararat (símbol dels armenis però en l’actualitat en territori turc) que es mirava tota la cerimònia com a testimoni silenciós dels tràgics fets.

foto

Descobrint l’esquí de muntanya

Mai havia fet esquí de muntanya però sabia que m’agradaria, amb altres esports no ho hagués tingut tant clar, però si amb aquest. Així que motivada en gran part pel Dani, durant les vacances de Nadal em vaig fer un molt bon auto regal i vaig comprar-me uns esquís, i les fixacions i les botes i clar també necessitava: ganivetes, pells, arva, pala, sonda… Això no s’acabava mai, el  noi de la botiga tenia el símbol de l’euro a les pupil·les i només em feia que dir: Ah! També necessitaràs això i allò altra… I al final vaig marxar ben carregada però amb tot el necessari per conquerir les muntanyes blanques d’Armènia, amb prou feines podia arrossegar tot el material fins el cotxe i quedava la segona part: portar-ho a Yerevan! Per sort, la companyia Aeroflot et deixa portar per la patilla els esquís durant els mesos d’hivern. Però ni jo ni el Dani viatjàvem amb Aeroflot però si companys de feina així que els hi vam donar les bosses amb els esquís, els pals i alguna cosa més que vaig ficar-hi i ens ho van portar tot.

Un cop els vaig tenir aquí em moria de ganes d’estrenar-los ja estàvem a 9 de gener i el meu únic contacte amb la neu havia estat el dia 31 de desembre que havia estat a Formigal. El primer cap de setmana no vaig poder treure’m l’espineta i és que a la Maribel i a mi ens estaven estampant una creu amb sang de gallina al front.

Diumenge següent feia un dia horrorós i amb el Dani vam decidir anar a Tsakhkadzor, una de les dues estacions d’esquí d’Armènia. Amb mal temps i sense conèixer les muntanyes era molt més sensat fer el meu primer contacte amb l’esquí de muntanya en un lloc controlat. Aprendre a col·locar les pells, i sobretot a treure-les sense quedar-te enganxat a elles, controlar les alces, saber com funciona l’arva,… I començar a pujar la muntanya: amunt! Les sensacions van ser bones però evidentment no és massa emocionant pujar pel costat d’una pista. Però distret sí, i molt, i és que els armenis esquien com condueixen: de forma absolutament salvatge.

Feta la primera presa de contacte, el cap de setmana següent vam anar a pujar a l’Ara (2800 m), una muntanya que havíem pujat durant el mes de novembre i que des de feia unes setmanes la veiem completament nevada i li teníem moltes ganes.

130203 (1)

Un cop fet tots els preparatius: posa’t les botes, col·loca les pells, l’Arva, allunya’t i mira si em detectes, ara tu, espera no tanquis el cotxe que em falta la pala, tens la sonda?, Va, anem o no?, vam començar a enfilar cap amunt.

No va passar molts estona que el Dani ja em treia un bon tros. Feia molta pujada i mentre m’esforçava en anar pujant em venien al cap les paraules de la Mireia Miró que havia llegit a l’entrevista que li va fer Carles A. Foguet, conegut arreu per fer les entrevistes tan llargues com a la vegada interessants, si teniu temps comproveu-ho. En aquesta entrevista diu que la primera vegada que va provar l’esquí de muntanya li va semblar un esport de dinosaures per ser molt pesat i molt lent. I quanta raó! Però tot i ser molt dur jo estava gaudint i  molt. El paisatge era impressionant, veure els dos Ararat traient el nas entre els núvols recompensava amb escreix tot aquest esforç. Mirar al meu voltant, rodejada de muntanyes nevades i sentint el silenci trencat únicament per la meva respiració. Moments així donen vida.

130203 (9)

Un cop a dalt va començar el mal temps i vaig comprovar com n’és de difícil el tema de les pells. Si clar, jo també he vist com ho fan a les competicions i em sembla impossible. Si li sumes que fa fred, que m’he hagut de treure les manyoples (molt mones i còmodes si fas snowboard però un atemptat contra el pragmatisme si has de fer alguna cosa més que saludar) i que les mans s’estan quedant gelades, que obres la motxilla i surt volant qualsevol cosa que et força anar-hi darrera i que quan creus que has acabat te’n adones que encara falta apretar les botes (fora manyoples una altra vegada) pot fer que tota aquesta logística es converteixi en una tortura. Serà qüestió de pràctica.

La baixada molt curta. Està clar que és un esport molt descompensat el que et costa hores pujar ho baixes amb escassos minuts. És evident que per a que aquest esport t’agradi has de gaudir en les pujades sinó oblida-te’n. I si, malgrat em costa pujar, la meva falta de pota és un fet que de moment no aconsegueixo arreglar, gaudeixo i molt.

DSC05887

Una setmana més tard tornàvem a agafar tot el material, aquesta vegada el destí eren unes muntanyes a unes 3 hores de Yerevan que el Mkhitar havia estudiat a través de google earth. El dia era espectacular i tots tres vam començar a enfilar cap a dalt, com sempre jo tancava el grup i seguia les marques dels esquís que m’anaven deixant ells dos. Al meu ritme, un equivalent al trote de ratota però amb esquís, anava pujant sense deixar d’aixecar el cap per poder veure tot el paisatge.

Amb diferència aquest va ser el millor dia, la pujada amb unes vistes espectaculars i un cop al cim el temps ens va respectar per poder estar-hi  bona estona.P1030529

P1030533

I la baixada? En Kilian ho va descriure molt bé fa uns dies al twitter:

tuit2

(Nota per @patillades: no he estat capaç de posar el tuit com em vas explicar. Però he trobat la forma cutre de fer-ho!)

P1030624

Més fotos d’aquest gran dia: aquí!

Cada cap de setmana hem anat fent sortides i  la última ha estat el Hatis (2600 m) una altra de les muntanyes que havíem pujat quan no hi havia gens de neu. Aquesta vegada no vam tenir tanta sort amb el dia i quan portàvem la meitat va començar a nevar i a fer molt d’aire. Tot i així en cap moment vam dubtar que arribaríem fins dalt. Els últims metres van ser molt durs: molt fred, vent glaçat que et tirava enrere i res de visibilitat però al cap un pensament: vull arribar a dalt i veure si el record que vaig deixar ara fa tres mesos segueix allà. Sabia que hi seria i comprovar-ho és el que m’estava donant forces per arribar fins dalt. I si… allà seguia #sempre3a.

DSC05987

Aquí la temporada ja ha acabat, sense previ avís hem passat a temperatures estiuenques, avui a mig matí estàvem a 25 graus. Ara cal canviar el xip i començar l’entrenament per la Marató de Rialp! Però tinc clar que l’any que ve tornaré a posar-me els esquís i crec que em mantindré força allunyada de les pistes hi ha molta muntanya per descobrir (i no parlo de les d’Armènia)!!

DSC05986

UT Les Fonts (Xerta)

Vaig comprar-me el bitllet per tornar a casa el 7 de març per poder estar a la UT Les Fonts a Xerta, un ultra en tres etapes al que s’havien apuntat molts amics que conec de l’òrbita de les curses. Era evident que jo no era capaç de fer els 120 km dels que consta tot l’Ultra així que només em vaig inscriure a la cursa del diumenge de 27 Km i 1650m D+ i em vaig haver de sentir durant tot el cap de setmana: “Ah! Tu només fas la curta!”

Tot i no córrer fins diumenge vaig decidir baixar divendres a la tarda, estava segura que fent el seguiment de la cursa m’ho passaria molt i molt bé i creieu-me que no em vaig equivocar.

Així doncs divendres vaig passar a buscar a la Marta Muixí i al Patillades Xavi per baixar cap a Xerta, la Marta estava a la cantonada esperant amb les seves coses ficades dins d’una macro bossa del PC City. El Xavi i jo ens en vam fotre d’ella pel seu equipatge (de veritat que no has trobat res millor?) però gràcies als matalassos inflables dels anys setanta i la manxa, més semblant a una bola de presoner, que hi portava vam poder dormir tots tres molt bé a la sala de l’Ajuntament així que res a dir.

Vam arribar a Xerta i ens va donar temps de fer un quinto (acostumada a que aquí només et serveixen birres de mig litre el quinto em sembla un xupito), anar a la sala on dormiríem i muntar el campament. Allà ens vam trobar al Pau i la Pilar que també havien baixat a viure aquesta aventura. Poc a poc anava arribant la gent i es començava a respirar un gran ambient, els koales van arribar amb el temps just per canviar-se, recollir el dorsal i presentar-se a la sortida.

Quan faltava poc per la sortida i tothom corria per allà demanant piles pel frontal (sempre hi ha el despistat), clavant-se els imperdibles al col·locar-se el dorsal amb la samarreta posada (Marta, això après, no?) i altres oblidant-se de protegit parts del cos molt sensibles (yaktrail!) em va entrar una enveja terrible de no estar jo també vestida de córrer i preparada per fer el que hagués estat la meva primera cursa nocturna. Però sent realistes crec que la meva preparació no donava per fer 23 km divendres i 27 diumenge així que, a animar als amics!

Vaig veure la sortida amb la Mireia que es va passar tot el cap de setmana seguint al Jaume pels diferents avituallaments, feina gens fàcil perquè ell corre tant que si et despistes se’t escapa. I clar anant a aquest ritme va establir el nou record de l’Ultra. Enhorabona!

Image

Un cop vista la sortida, vaig anar fins a l’Aldover que era el km 14, tots van anar passant amb molt bones sensacions tot i que no parava de ploure però faltava el Xavi, i perquè es va endarrerir? Doncs perquè quan va tocar creuar el riu ell es va aturar per treure’s les bambes. Tot un senyor!

Després vaig tornar cap a Xerta quan vaig arribar el Jaume i l’Iñaki ja havien arribat, increïble! Els altres van anar arribant i vam acabar el dia sopant i bevent la cervesa que els voluntaris de la cursa no van parar de proveir durant tot el cap de setmana i aviat a dormir que el dia següent a les 6 era la sortida de l’etapa llarga.

Dissabte poc abans de les 5 del matí algú va encendre els llums de la sala i tothom va començar a sortir del sac. Tothom? Bé, tothom no! I el Koala ja es va encarregar de deixar constància del fet:

foto (2)En la meva defensa he de dir que venia d’un viatge molt llarg i havia de descansar, aquesta vegada no em van fer tanta enveja i quan per fi van marxar de la comuna on dormíem vaig poder dormir sense la presència dels roncadors que s’havien passat tota la nit fent un concert d’allò més esperpèntic (aquesta vegada per respecte no diré noms, però sé qui sou!)

Però a les 7 ja era en peu i vaig anar fins a Prat de Comte, allà em vaig trobar amb la Mireia que ja estava esperant al Jaume. No vam trigar massa en veure’l enfilar la pujada a un molt bon ritme i pocs minuts després també va arribar el Sergi, quines potes gasten aquest parell.

La Mireia al cap de poc va marxar perquè havia d’anar cap el següent avituallament, jo em vaig quedar a esperar a la resta de l’equip Koala i els seus satèl·lits, que encara trigarien una mica. El Rubén que es va haver de retirar de la cursa va venir cap al poble i a partir d’allà vam fer el seguiment junts i més tard es va unir el Santi, la Rosa, el Mans…

Comprovat que fer un seguiment d’una cursa no és gens fàcil (aquest comentari va clarament per aquells que ens van criticar!) Però intentar seguir al Jaume, al Sergi, al Martox, al Jordi, a la Muixí, al Patillades, al Koala, al senyor del piano, al Pau, a la Pilar… Va ser impossible estar a tot arreu!

Va ser un gran dia que va acabar amb el sopar que vam fer tots plegats al pavelló i que es va allargar fins que algú amb seny va proposar anar a dormir que al dia següent ens havíem de llevar d’hora.

foto 1

foto 2

 

 

 

 

 

 

 

I va arribar el diumenge i ara si que ja s’havia acabat fer el dropo i em tocava córrer. A la comuna tothom es va anar aixecant i comprovant si les cames, després de 90 km, encara funcionaven. Després d’un bon esmorzar cap a la sortida, on hi havia moltíssima més gent que els dos dies anteriors, i a córrer pels Ports (dels que m’he enamorat!)

La cursa increïble, unes vistes espectaculars i un molt bon ambient. Fins dalt la Coscollosa vaig haver de sentir al Koala darrera meu: “Ets un llimac, si t’atrapo et trec el pitrall”, “Aquella de la samarreta lila no ha fet tot l’Ultra i mireu que fluixa” I després parlant pel mòbil amb el Carles apostant 20 euros pel meu fail (per cert, algú va apostar per mi? Aposta deserta?). Per sort, el Rubén que va fer tota la cursa amb mi desafiant la seva paciència m’anava animant per contrarestar les paraules del Raúl. Les úniques crítiques eren a les pujades “No em punteges cap pujada” Però és que no podia! Clarament em falta pota….

fonts

I després de 5 hores vam entrar de nou a Xerta i quina alegria veure tantes cares conegudes a la meta!!! Gràcies a tots els que vau compartir algun moment amb mi perquè vau fer que fos un cap de setmana fantàstic!

Ara escric des de Yerevan però aquest satèl·lit s’acosta a Catalunya cada dos mesos i no em ve el cap millor manera de planificar els meus viatges de tornada a casa que fer-los coincidir amb saraus com aquest. Així  doncs, espero veure-us a Fonollosa o acompanyant-me en la meva tradició de trepitjar Montserrat cada cop que torno a Catalunya.

Col·laboració al Cercle Gerrymandering

Permeteu-me una mica d’autobombo…

Si algun dia hagués fet una llista que es titulés “coses que no arribaré a fer en tota la vida” probablement un dels punts hagués estat publicar un article en un bloc de política. Si, m’agrada escriure però una cosa és explicar les aventures d’expatriada o fer una crònica d’una cursa i una altra molt diferent fer un article sobre les eleccions d’Armènia. Jo que el més a prop que he estat de publicar ha estat un parell de cartes al director sense èxit, ara tenia el gran repte d’escriure sobre un tema que havia seguit amb interès però que no sabia si seria capaç de transmetre’l  com calia.

Però finalment, dues setmanes després de que s’hagin celebrat les eleccions, es publica el meu primer article: “Armènia, el lent despertar d’una llarga letargia”.

I a més a més així us endinseu al Cercle Gerrymandering un bloc molt recomanable que vaig conèixer fa poc més de mig any i que des d’aleshores s’ha convertit en lectura imprescindible.

Gràcies al Carles A. Foguet per la idea i per pensar que seria capaç d’escriure alguna cosa interessant, per animar-me a escriure’l, per llegir les diverses versions, pels suggeriments, per les seves correccions i pel seu toc final.

Gràcies també al Dani, el meu germà, per totes les aportacions que ha fet, per les idees de com plantejar-ho i per llegir-se tot el que li he anat enviant i tornar-m’ho afegint millores.

I per suposat, moltes gràcies al Cercle Gerrymandering per deixar-me un espai.

Kiraki’s Plan

El domingo por la mañana no había dudas acerca del plan. Tenía que llevar a Maribel a conocer el Vernissage.

Cuando en el siglo XIX se realizaba un vernissage, el pintor próximo a exponer sus obras, reunía a sus compañeros más íntimos y junto a ellos barnizaba su obra dándola por terminada antes de presentarla en una exposición al público en general. Y con este “modesto” nombre se conoce el mercado de Yerevan.

Es un mercado donde puedes encontrar absolutamente de todo. En la parte central están los vendedores de artesanía que sobre explotan de mala manera los símbolos de Armenia, el Ararat y la granada, para ponerlos en todos los formatos: cuencos, imanes, vasos, platos…

DSCF0312

DSCF0314

Esta parte de artesanía no me entusiasma demasiado, a mí la zona que me gusta más es, sin duda, donde están los que venden chapas y pins de la época soviética, muñecas a las que les falta un brazo, zapatos que se han usado durante más de 10 años, ropa militar, grifos oxidados… Algunos se molestan en poner su género en una mesa, otros usan coches o directamente un plástico y al suelo. Otros cuelgan una cuerda entre dos árboles y cuelgan la ropa que pretenden vender. La gran incógnita es de dónde sacan todo esto. Yo apostaría que más de uno de esos abrigos proviene del contenedor.

DSCF0318

DSCF0382

DSCF0372

 

 

 

 

 

La parte de productos químicos no tiene ningún tipo de desperdicio. Botes de todos los tamaños y colores y en su interior algún producto químico… Para identificarlos con un rotulador le han puesto el nombre en ruso o armenio pero ya se está borrando y hay que adivinar que debe ser. No es una buena idea tratar de adivinar que es oliéndolos, puedes pillar un buen colocón.

DSCF0334

DSCF0335

Otra zona que me fascina es la de productos quirúrgicos. En serio alguien compra esto para hacer alguna operación? Está claro que si te operan con este instrumental quizás te solucionan el problema pero acto seguido mueres de una infección.

También puedes encontrar cámaras de fotos analógicas rusas (sobretodo las Lomo Lubitel) que te las ofrecen con carretes caducados hace 15 años.

Y cuadros, muchos cuadros….

DSCF0336

DSCF0339

DSCF0340

 

 

 

 

 

Lo último que estuvimos viendo fue la zona de las alfombras, que por cierto están bastante sucias…

DSCF0379

De camino al Vernissage se puede pasar por una calle donde está la tienda Porsche y al lado, en el suelo, hay un cartel de hierro con las siglas “CCCP” y la hoz con el martillo. Está claro, cuando cayó el Comunismo llegó Porsche…

Por la tarde cogimos el coche para visitar Khor Virap. Desde este Monasterio se tienen las mejores vistas del Ararat aunque yo aun no las he visto, no hay manera de pillar un día despejado. Esta vez sólo pudimos ver la sombra de la montaña.

DSCF0417

El nombre de Khor Virap viene de las palabras armenias “Khor” – profundo y “Virap” – mazmorra.

Cuenta la historia que san Gregorio el Iluminado fue encarcelado por el rey Tiridates III durante trece largos años en una mazmorra por pregonar el cristianismo en Armenia, hasta que el rey cayó enfermo y fue milagrosamente curado por el santo. Así fue como en el año 301 Armenia se convirtió por decreto del monarca en el primer estado cristiano del mundo. (Que no! Que Armenia no es un país musulmán!)

Evidentemente, Maribel y yo bajamos a la mazmorra.

DSC05705

DSCF0427

    Llevo poco más de 7 meses expatriada en este curioso país. Muchos me habéis preguntado si vale la pena venir o no a conocer Armenia y la verdad es que siempre me he mostrado un tanto escéptica. Pero después de la visita de Maribel os digo que vengáis! Yo me lo he pasado muy bien!!!! Pero quizás sería mejor una valoración objetiva de ella… ¿Te atreves?

Maribel, mil gracias por hacer que la vuelta a la “rutina” (y pongo rutina entre comillas porque aquí siempre pasa algo sorprendente) después de las vacaciones no haya sido tan dura. Vuelve pronto que te quedan muchas cosas por ver y muchas aventuras surrealistas que protagonizar.

DSCF0381

La curiosidad mató, en esta ocasión, a la gallina

Sempre escric en català perquè em trobo més còmoda. Però aquesta vegada el post és en castellà, les històries que explico m’han passat aquest cap de setmana amb la Maribel i vull que pugui enviar el link a pares, germanes, cunyats…  Ella s’estalvia d’enviar mails i espero que ells puguin riure amb les anècdotes.

Este fin de semana tenía un reto por delante. Maribel estaba aquí y después de estar toda la semana trabajando y ver más bien poco de la ciudad y menos de los alrededores tenía dos días para enseñarle lo más significativo de Armenia. ¿Cuál sería su valoración después del fin de semana? ¿Convencerá a alguien para que me venga a ver?

El sábado decidí coger el coche y visitar Garni y Geghard, un templo y un monasterio situados a unos 40 km de Yerevan. Encontrar el camino correcto no fue fácil, aquí uno se mueve por sensaciones y es que encontrar un cartel indicando una dirección no es ni mucho menos lo habitual, de hecho ni tan siquiera los armenios se aclaran demasiado.

Una vez dejado Yerevan atrás subimos hacia una zona más montañosa donde todo el paisaje estaba nevado. Maribel me iba diciendo “Míriam, es muy bonito” y realmente lo era pero sinceramente creo que es porque la nieve esconde bajo su manto blanco toda la basura que los armenios tiran sin reparo en cualquier lugar.

1

Llegamos a Garni (Գառնի), un templo parecido al Partenón construido el siglo I después de Cristo por el rey Tiridates I de Armenia. Damos una vuelta y contemplamos las vistas que son espectaculares con las columnas de basalto al fondo del barranco.

2

Había estado en Garni en julio y había muchísima gente, pero esta vez no nos encontramos prácticamente a nadie. Ahora mismo no hay turismo y lo entiendo, quien va a venir a este país con esta rasca? Ni tan siquiera los diáspora, amantes incondicionales de su país de origen, se acercan por aquí en estas fechas.

Pero parece que los jóvenes del pueblo tienen como actividad de sábado irse a fumar unos cuantos pitis al templo.

3

Y este es el plan de los abuelos… Lo mismo pero sin salir del pueblo y con sillas.

4

De ahí nos vamos a Geghard (Գեղարդ) un monasterio excavado parcialmente en la montaña adyacente y rodeado de acantilados que está incluido en la lista del Patrimonio de la Humanidad (punto para Armenia!). El complejo monástico fue fundado en el siglo IV por Gregorio el Iluminado, el nombre de Geghard (lanza en armenio) se origina de la lanza que hirió a Jesús en la Crucifixión y supuestamente fue llevada a Armenia.

5

Una vez recorridos todos los recodos del complejo ya nos íbamos hacia el coche cuando Maribel se fijó en una gallina que había en el suelo y que con las patas unidas por una cuerda se movía con mucha dificultad. “Qué hace esa pobre gallina ahí tirada?” “Supongo que la irán a sacrificar, es una tradición armenia.” “Tengo que hacer una foto!”

Así que nos acercamos al lado de la gallina cuatro hombres están sentados en un banco fumándose el enésimo cigarro del día. Maribel y yo empezamos a mirar el pobre animal con muchísima curiosidad. Los hombres, nos miran y empezamos a entablar una de esas conversaciones absolutamente surrealistas de las que habitualmente se protagonizan aquí. Un lado de la conversación habla ruso y armenio, el otro lado (nosotras) 10 palabras de armenio y 40 de ruso. Ellos entienden que estamos muy interesadas en la gallina y empiezan a soltar palabras de las que sólo cazamos al vuelo: Noé, Caín, Abel, Sinaí… Y con un gesto hacen que se degüellan unos a otros y se ponen a reír mostrándonos todos sus dientes de oro. En ese momento, sale de la iglesia un hombre con su mujer y sus tres hijos, coge la gallina por las patas y nos dice que le acompañemos. Como si se tratara de una procesión seguimos todos al hombre que anda decidido con la gallina en la mano izquierda, detrás de él su hijo sostiene una bolsa con dos paquetes de sal y Maribel les sigue sin quitar ojo al pobre animal.Detrás nuestro, los amigos de los dientes de oro parece que también se unen a la fiesta

6

Llegamos a la parte trasera de la iglesia, el hombre deja la gallina en el suelo y saca un cuchillo del bolsillo. Sin temblarle el pulso le corta la cabeza y la sujeta porque ésta ya sin cabeza no para de dar espasmos. 7 Detrás de mí oigo la voz de Maribel “voy a vomitar” pero no le puedo contestar porque el hombre le acaba de hacer una cruz en la frente de su hijo con la sangre de la gallina y aunque yo he dicho cuatro veces que no quiero que me la haga a mi, me encuentro agachada delante de la gallina que sigue con sus espasmos. El hombre mete el dedo encima de la gallina, como si fuera un pincel con el que va a dibujar una acuarela, y ante mi asombro me dibuja una cruz en la frente. Maribel, va detrás de mí también le dibuja una cruz y cuando se incorpora me repite “voy a vomitar”, la miro y le veo la cruz que le empieza a chorrear hacia la nariz me imagino que yo debo ir con las mismas pintas que ella así que mientras la separo del animal sólo soy capaz de decirle “no me mires, no me mires!!”

9

Pasamos unos momentos críticos, los dientes de oro nos miran y se ríen, el hombre que ha sacrificado la gallina sigue a lo suyo y le está cortando las patas y arrancándole las plumas. Antes de que nos haga comer una pata nos despedimos de la familia y nos alejamos. Acabábamos de participar en un matagh.

Matagh, es una de las tradiciones de la Iglesia armenia, su significado principal es dar un regalo a Dios y dar limosna a los pobres. Se realiza o bien por agradecimiento a Dios, por ejemplo después de superar una enfermedad, o a favor de la paz de las almas de los difuntos.

11

Para realizar un sacrificio se necesita un animal y sal. El animal puede ser una vaca, una oveja, un pollo, una gallina o una paloma. En caso de que el sacrificio sea de una vaca su carne se debe distribuir entre 40 casas, un cordero con 7 y un pollo con 3 casas. La carne se debe comer antes de que se ponga el sol y se debe cocinar sólo con agua y la sal bendecida antes del sacrificio.

13

Recuperadas de la impresión y bendecidas de por vida nos vamos hacia el coche. Ahí nos esperan las vendedoras de pan dulce, un hombre que vende sujukh (cadena de nueces cubiertas con zumo de uva) y lavash de frutas. También aparece “el gorrilla” que nos reclama 200 AMD por su más que dudoso servicio.

Las mujeres nos quieren demostrar que sus tortas son muy blandas y con sus manos regordetas y llenas de mierda no paran de manosearlas. Al fondo el hombre se señala a si mismo y al coche recordándome la obligación moral de comprarle algo puesto que al aparcar casi me llevo su paradita por delante.

DSCF0255 DSCF0257

Hechas las compras nos despedimos de todos: ցտեսություն (Ts’tesout’ioun) !!!!