Kilimanjaro (II)

Segona part de l’aventura al Kilimanjaro. Si no has llegit la primera part la tens aquí.

Ja són les 23h passades i l’alarma sona, gairebé no hem pogut dormir, ha fet i segueix fent molt vent. La roba de la tenda es mou amb molta força i fa molt soroll. Fa tant vent que penso que si no estiguéssim a dins la tenda ja hauria sortit volant. Les 4 piquetes que posen per fixar-la són bastant precàries i no em donen massa confiança. Ens comencem a preparar, prenem un cafè (el John ha aparegut amb aigua calenta) i quan surto fora veig que el vent ha fet la seva feina i no hi ha ni un núvol. Davant nostre es veu l’ombra del perfil punxegut del Mawenzi. El Sylvester treu el cap de la tenda i em diu que no són les 12 (es deuria pensar que després de taladrar-lo amb l’hora de sortida ara la volia avançar). Li intento explicar que no puc dormir, que estic nerviosa, que estic mirant el paisatge, que m’estic preparant però entre que estem lluny i que fa molt vent no m’entén. Crido “toilette!!”, veig com em diu que sí amb el cap i es torna a ficar a dins la tenda. Miro muntanya amunt i veig uns frontals, deuen ser l’australià i l’islandès que ja van amunt perquè ells si van acceptar sortir a l’hora estàndard.

Vistes del Mawenzi des del Barafu Camp161210_411

Passades les 12 comencem a caminar. Fa molt fred i segueix fent molt vent. Miro el cel i està pleníssim d’estrelles, lamento que la meva cultura no vagi més enllà del carro, la osa major i el cinturó d’Orió. Miro avall i s’arriben a veure les llums de Moshi 4.000 metres més avall. Tot el que ens envolta és espectacular. El Sylvester marca un ritme lentíssim i com que em trobo bé penso que exagera. Al cap de poc més d’una hora de començar a caminar sento que no em trobo bé, és una sensació estranya. Tinc ganes de vomitar. Bufff. Començo a tenir aquella tos que surt de l’estómac quan tens ganes de vomitar. Ho intento però no puc. El Sylvester es gira i ve cap a mi, li dic que tinc ganes de vomitar i em diu que ho faci. Si, clar, com si fos tan fàcil. Si no portés manyoples potser em posaria els dits per intentar provocar-lo però només la idea de treure’m els guants amb aquest fred glaçador em fa pànic. Seguim endavant. Miro el rellotge i veig que posa que estem a 5.150m. Començo a fer números al meu cap. Si estigués pujant a l’Ararat ja hi seria  però estic intentat arribar al Kilimanjaro així que em falten 745m de desnivell. Bufffff! Seguim endavant. Fa molt fred acompanyat  de molt aire. Em noto les lentilles com si fossin dos trossos de vidre i temo que en qualsevol moment em cauran. Començo a posar en dubte que es pugui utilitzar lentilles en aquestes alçades i en aquestes temperatures. Hi ha estudis d’això? Torno a parar per tossir, em trobo fatal. El Sylvester m’agafa la motxilla i quan me la treu em dóna la sensació que m’ha tret 50 kg de sobre, mentrestant el Valle em dóna una mica de barreta a veure si aconsegueixo vomitar. Seguim endavant. Al cap de cop la barreta fa el seu efecte i aconsegueixo vomitar. Per fi!! Immediatament em trobo millor, però les bones sensacions duren pocs segons perquè al vomitar és com si també m’hagués desprès de la poca, però tota, calor del cos. Tinc un fred horrible. El Sylvester agafa de la motxilla de l’Ali una jaqueta que em posa i unes manyoples encara més grans de les que porto. Mentre em vesteix jo em sento com un ninot. No faig res perquè no puc. Lamentable. Miro un cop més el rellotge i estem a 5.350m, encara queda molt. Avancem tan lentament que és impossible entrar en calor. Jo vaig darrere el Valle i només miro els seus peus com es mouen molt poc a poc per seguir el ritme del Sylvester. Entre que no hi veig massa bé (les lentilles m’estan matant) i veig els moviments tan i tan lents em dóna la sensació que estem vivint a càmera lenta. Seguim amunt i seguim tremolant de fred. Torno a parar, un altre cop estic amb la tos d’abans. Vull beure aigua però està tota congelada. Bé, segurament la de dins la motxilla no ho està però només pensar en obrir la motxilla, agafar-la, treure-la,  i obrir-la em canso, i executar-ho em sembla impossible. Segueixo trobant-me fatal i em ve el cap la meva conversa amb el Sylvester de fa unes hores quan li he dit que nosaltres més de 6 hores segur que no trigaríem. Meeeeerda! M’hauré de menjar les meves paraules perquè en aquests moments no em veig capaç d’arribar allà dalt: ni amb 6, ni amb 8 ni amb 10 hores. Fa molt fred. Moltíssim. M’imagino calenteta dins del sac, m’imagino a la piscina de l’hotel de Moshi, m’imagino tirant-me la “hot water for wash” per sobre i em pregunto com s’ho deuen fer els que pugen a l’Everest. Els dits dels peus fa estona que no els noto, i si me’ls han d’amputar? Ho sé, estic exagerant però en aquell moment no ho veia tan llunyà. Anem molt lents i sé que és per culpa meva, però és que no puc anar més ràpid. Penso en el Valle que s’està morint de fred per culpa meva. M’agradaria poder anar més ràpid per a que pogués entrar en calor, si ja passa fred a Montserrat ara deu estar al límit. Però no puc. No puc caminar més ràpid i em trobo tan malament que no trobo forces per seguir amunt. Em cau una llàgrima que conté ràbia i desesperació a parts iguals. M’aturo. El Valle nota que no estic bé, em mira als ulls mentre m’agafa per les espatlles i em diu que no em rendeixi, que puc arribar a dalt, que confia amb mi i que els dos hi hem d’arribar. Necessitava aquestes paraules. Trago saliva i segueixo amunt. Arribem al Stella Point, allà arrecerats en una petita balma hi ha l’australià i l’islandès que si que han sortit a les 23h i ens saludem sense massa entusiasme perquè tots estem congelats. Miro el cartell i veig que posa que estem a 5.756m. Osti! Però si això ja està!!! En aquell moment m’animo moltíssim i deixo de trobar-me tan i tan malament per només trobar-me malament i això si, seguir tenint un fred horrible. Del Stella Point fins a l’Uhuru Peak el camí ja no té tanta pendent i darrere nostre el sol comença a sortir, apaguem el frontal per gaudir de la llum i del moment. Avancem per la carena, m’aturo i lentament faig un gir de 360º sobre mi mateixa per contemplar tot el que m’envolta.

Glacera del Kilimanjaro161211__0169

No sé com explicar-ho, la quantitat de sensacions, emocions i sentiments que em genera veure aquella meravella és indescriptible. Sóc allà dalt, no hi ha muntanyes més altes al voltant i el fet que el Kilimanjaro sigui una muntanya aïllada fa que miris on miris la mirada es perdi en un horitzó llunyà. Seguim avançant a l’esquerra ja podem veure la glacera que és espectacular i de cop, davant meu (una mica borrós perquè les lentilles segueixen emprenyant), distingeixo el mític cartell de l’Uhuru Peak. I m’emociono. M’emociono molt. M’emociono tant que inclús noto com em cau alguna llàgrima i bé, ja sabeu que jo no sóc de les que m’emociono fàcilment així que imagineu-vos tot el que vaig sentir allà dalt.

Trenc d'alba a l'Uhuru Peak (obviament sense filtres!)161211__0143

Toquem el cartell i cridem d’alegria! Ens abracem amb el Valle, amb l’Ali, amb el Sylvester (al que felicito per ser la 411 vegada que fa cim) i mirem al nostre voltant. Les vistes des del punt més al d’Àfrica són espectaculars. M’emociona veure com surt el sol i observar tot el que ens envolta amb les llums del trenc d’alba, que fa que tot tingui un color molt especial: la glacera del Kilimanjaro, el Meru i la seva ombra, el Mawenzi i l’horitzó. Ha valgut la pena l’esforç. I tant! Allà dalt et sents d’allò més petit i insignificant i valores, com mai, el poder de la natura.

Mont Meru i la seva ombra161211__0164

M’agradaria quedar-me allà dalt per seguir gaudint d’aquest moment. Però fa molt fred, fa moltíssim aire i ens està deixant a tots glaçats. Arriben l’australià i l’islandès i ens abracem mentre ens felicitem. Es respira alegria allà dalt! No ens hi podem quedar gaire més així que torno a mirar tot el que ens envolta i em concentro molt fort per retenir tot el que estic veient i tot el que estic sentint.

161211__0159

161211__0160

Al final hem trigat 5h45min per pujar (no vaig haver de menjar-me les paraules ;)) i ara toca la baixada. Fins Stella Point anem a bon ritme gaudint de les vistes i feliços d’haver assolit l’objectiu). A partir d’aquí la baixada té força pendent i es fa per un caminet molt corrible. El Valle i jo comencem a trotar cap avall, ràpidament el Valle em comença a treure distància i l’Ali va darrere seu seguint-lo com pot. Intentant-t’ho va per terra un parell de vegades i sento com riu. Jo també baixo corrent i gaudint de les espectaculars vistes del Mawenzi. El Sylvester ens segueix com pot i m’imagino que deu estar pensant d’on coi trec l’energia per baixar d’aquesta manera quan fa un parell d’hores estava vomitant i amb ganes de plorar! En 1 hora arribem al Barafu Camp, no són ni les 8 del matí. Ens reben tots els portadors que ens abracen i ens feliciten per haver assolit el cim. Mengem una miqueta i ens fiquem dins dels sacs per descansar unes hores abans de seguir baixant. Jo tinc molta son i m’adormo ràpidament amb un somriure als llavis.

Última vista del Kibo just abans d'entrar de nou a la rain forest161212_24

 

 

 

Anuncis

Kilimanjaro (I)

161211__0141

El passat 11 de desembre amb el Valle vam veure sortir el sol des del punt més alt d’Àfrica: l’Uhuru Peak al Mont Kilimanjaro. Va ser una gran experiència i ara és l’excusa perfecta per reprendre el blog i escriure-hi una mica que fa més d’un any que el tinc completament abandonat.

La idea de pujar-hi va sortir un dia sopant i després de buscar una mica d’informació vam decidir que faríem la ruta Machame. La primera que vam descartar va ser la Marangu, més coneguda com la de la Coca Cola, per ser la més transitada, perquè puges i baixes pel mateix lloc i perquè dorms en refugis. Ens motivava més anar amb tendes, fer una ruta circular i rodejar la muntanya gaudint de paisatges molt diferents. I crec que la vam encertar.

No s´hi pot anar per lliure sinó que és obligatori contractar guia, cuiner i equip de portadors. Nosaltres vam decidir tenir-ho organitzat des d’aquí perquè teníem molt pocs dies i havíem d’anar per feina. No podíem arribar a Tanzània i començar a fer un comparatiu d’agències locals per aconseguir un millor preu. Així que el comparatiu el vam fer amb empreses d’aquí i al final ho vam contractar amb “Aragon Aventura” (si algú necessita més informació que m’escrigui). Molta gent combina el trekking al kilimanjaro amb un safari o uns dies a Zanzíbar, malauradament nosaltres no teníem més dies així que volaríem directament a l’aeroport Kilimanjaro (molt a prop de Moshi), faríem el trekking i tornaríem.

El dia 5 de desembre sortim de Barcelona, fem escala a Istanbul i aterrem a l’aeroport de Kilimanjaro. Fem les gestions del visat mentre ens anem treien roba, fot una calda impressionant i no anem vestits en consonància. Alguns ventiladors de sostre estan funcionant però diria que no fan absolutament res. Paguem els 50 euros (o 50 dòlars) del visat i creuem el control, recollim les bosses facturades que es troben al mig d’una sala i sortim cap a fora.  Allà ens espera un home amb un full de paper amb el nostre nom mal escrit. No estic gens acostumada a viatjar així, sempre m’he de buscar la vida quan arribo a un aeroport però en aquest moment que és tard, tinc molta calor i estic cansada agraeixo aquest extra de comoditat.

El trekking comença el dia 7 i per tant tenim el dia 6 per conèixer Moshi. Anem caminant cap al centre (l’hotel es troba a les afores) seguint les vies del tren que pel veiem és la ruta que utilitza tothom. Aviat apareixen nens que s’acosten cap a nosaltres corrent i senyalant-nos cridant: mzungu! (blanc en swahili). Passegem pel mercat, donem una volta pel centre i dinem en un parc el menjar típic d’allà: arròs amb pollastre. Després tornem cap a l’hotel i aprofitem que té piscina per refrescar-nos mentre esperem que el guia aparegui per l’hotel ja que ens han dit que vindrà per conèixer-nos. Abans de sopar coneixem al Sylvester (el que serà el nostre guia) i l’Ali (el que serà l’assistent de guia). Som dos i tenim guia i assistent de guia? Ens sembla absurd però no tenim res a pelar. Ens vindran a buscar demà al matí i anirem cap a Machame gate on comença el trekking. Ja en tenim ganes!

Dia 1. Machame Gate (1.819m) – Machame Camp (3.029m)

Arribem a Machame gate, lloc des d’on iniciarem la ruta. Mentre el Sylvester i l’Ali organitzen el material i als portadors nosaltres anem a registrar la nostra entrada al Parc Natural del Kilimanjaro. Una llibreta amb espirals on has de posar el teu nom, número de passaport, l’edat, la professió (em sorpren que et demanin aquesta informació constantment), el nom del guia i el número de permís d’entrada al parc que deixem en blanc perquè encara no tenim.

Durant la ruta ens acompanyaran 9 persones. Si, 9. Jo tampoc m’ho podia creure quan ens ho van dir però amb nosaltres venen 6 portadors, 1 cuiner, 1 guia i 1 assistent de guia. Semblen molts i probablement ho són però l’associació de portadors posa un límit de càrrega de 15 Kg per persona (límit que personalment em sembla força baix) així que, un cop més, no tenim res a dir. Tota la província viu de la muntanya i no escatimen en posar a gent ja sigui com a portador, com a assistent de guia confiant en que després tu deixis anar una bona propina.

161208_1

Després toca esperar. I esperar. I seguir esperant. Passada una bona estona, molta més de la que jo considerava acceptable, vaig cap on és el guia per preguntar com està el tema. Primer em diu “pole pole” (poc a poc en swahili) mentre amb les seves enormes mans obertes amb els palmells cap avall les mou amunt i avall. Sé que està pensant que sóc una pobre estressada de ciutat i m’envia a seure al banc d’on m’havia aixecat. Hi torno sense tenir ni idea de quanta estona estarem més allà. Un asiàtic que també està esperant sembla que fa un Skype amb algú perquè crida com un boig amb el mòbil a l’alçada de la cara jo me’l miro i penso quant li deu estar constant aquella conferència…

Al cap de cop passa el Sylvester per davant nostre i jo li clavo la mirada demanant alguna notícia. Em mira i em diu que a vegades el seu país el desespera. A-ha! A tu també, eh?  Mira, ja no som tan diferents. 2 crits (entre ells, eh!) i 1 trucada després sembla que ja tenim el permís per començar la ruta.

Comencem a caminar amb l’Ali perquè el Sylvester encara s’ha de quedar una estona acabant la burocràcia. L’Ali té 28 anys, no està casat i em diu que està buscant una dona, porta uns texans i unes botes bastant apanyades. Em sorprèn que al lateral de la motxilla porta un paraigües. Però no un de plegable sino un de la mida del de la Mary Poppins. No sé, muntanya i paraigües pensava que eren oxímorons però com a mínim a Tanzània no és així. Tots els guies en porten un al lateral de la motxilla.

Pugem a poc a poc, molt a poc a poc,  per una pista forestal que s’enfila bastant. La pista es va tancant fins convertir-se en un camí que transcorre pel mig de la “Rain forest”, aviat fa honor al seu nom i comença a ploure. Fa molta calor però plou amb ganes, nosaltres ens posem els gores i l’Ali obre el seu gran paraigües que el cobreix a ell i al motxilot que porta més que de sobres. Doncs mira, potser no és tan mala idea!

Aviat ens atrapa el Sylvester i es posa davant del grup. El ritme que marca encara és més lent per desesperació nostra. Puc entendre que ens faci anar a aquesta velocitat a 4.000 metres d’alçada però a 2.500m vols dir que cal?  Seguim pujant pel camí entre arbres altíssims, vegetació molt frondosa i lianes. Al cap de poc més de 3,5h arribem al campament on passarem la nit: Machame Camp a 3.000m

Els portadors deuen tenir unes cervicals de ferro perquè porten la càrrega al cap / La nostra tenda al Machame Camp

Hi ha una cabana on viuen els “rangers” que cuiden del camp. La seva feina consisteix en donar-te la llibreta on has de registrar la teva arribada, netejar les latrines (diria que aquesta part de la feina no hi presten massa atenció) i garantir la seguretat (tenen una arma per fer-ho). Hi passen 10 dies i passat aquest temps baixen a la ciutat on hi passen uns dies i al cap de poc els envien 10 dies més a un altre camp. Al cap d’una estona el Sylvester ens ve a buscar i ens porta fins on està la nostra tenda ja plantada. És força gran, hi cabem els 2 de sobres, tenim una bossa per llençar les escombraries i un petit avancé amb una taula i cadires. Al·lucinem! Cap dels dos ens esperàvem tenir tantes comoditats durant la ruta. Encara estem comentant que ens sembla un autèntic luxe tenir taula i cadires quan apareix el John (un dels portadors) amb 2 palanganes plenes d’aigua, un somriure i una frase apresa: “hot water for wash”.  De veritat? Però quin luxe! Donàvem per fet que en aquests 6 dies l’únic contacte que tindríem amb la neteja seria a través de les tovalloletes però això és molt millor! Ens rentem mans i cara (que la palangana no dóna per més!) i torna a aparèixer el John amb aigua calenta per fer cafè o té i una safata amb crispetes.

Segueix plovent amb força i aprofitem per prendre un cafè marca Kilimanjaro (aquí absolutament TOT es marca Kilimanjaro). Quan para de ploure sortim a caminar pels voltants del campament. Tot i estar a 3.000m d’alçada no fa excessivament fred i podem gaudir de la posta de sol darrere del Mt. Meru de 4.562m.

161207__0011

Dia 2. Machame Camp (3.029m)– Shira Camp (3.853m)

Ens despertem i no triga en aparèixer el John amb “hot water for wash”. Als matins també? De veritat? Fantàstic! Aviat torna a aparèixer amb la frase “Breakfast time” i carregat amb un termo ple d’aigua calenta, una olla amb porridge, fruita i dues truites amb pa bimbo. Està tot boníssim però és impossible acabar-s’ho tot.

Vistes del Kibo des del Machame Camp

Comencem a caminar amb l’Ali que marca un ritme tranquil·let però no soporífer. La vegetació ha canviat, ja hem sortit de la selva i ara el camí s’enfila entre arbustos i roques. Anem xerrant i l’Ali ens va explicant coses. A la nostra esquerre ja veiem Shira una de muntanyes que juntament amb Mawenzi i Kibo formen el Mont Kilimanjaro.  Al cap d’una estona arriba el Sylvester i ens fa reduir el ritme i anar parant sovint mentre diu “Time to drink water” com si només beguéssim quan ell ho diu. En fi… Més val tenir paciència perquè no hi podem fer res. Avui la ruta és molt curta en poc més de 3h ja hem arribat al Shira Camp. Bé, això ens diuen perquè hi ha una espessa boira que no deixa veure res de res.

Shira Camp

Que no siguin ni les 12 i que ja haguem acabat l’etapa d’avui ens deixa una mica intranquils. Que farem tota la resta del dia? Després de dinar anem a caminar pels voltants del camp, veiem el Shira Camp de la ruta Lemocho, demà ja ens unim amb els que l’estiguin fent. Segueix fent fred i encara hi ha bastanta boira però a mida que van passant les hores els núvols es van dissipant fins que quan el sol ja s’ha amagat no en queda cap i tot el cel està ple d’estrelles. Poc abans de les 19h el John ens ve a buscar i es diu que ja tenim el sopar a la tenda així que anem cap allà a prendre la sopa calenta que sabem que ens han preparat i ens permetrà entrar en calor.

 

Dia 3. Shira Camp (3.853m) – Lava Tower (4.645m) – Barranco Camp (4.012m)

Vistes del Shira i el Kibo des de Shira Camp a primera hora abans que els núvols ho tapin tot

Avui és el dia que pujarem a 4.600m per tal d’aclimatar-nos a l’alçada. Després de llevar-nos, rentar-nos i esmorzar preparem les coses i comencem a caminar cap amunt. A partir de 4.200m ja comença el que en diuen mountain desert i no hi ha vegetació, només pedres i més pedres de totes les dimensions.

161209_67

Arribem a Lava Tower, una roca d’uns 50m d’alçada que em decep una mica perquè com en la mítica sèrie de “Oh! Europa!” me la imaginava més gran. Fa molt fred però quan arribem ja tenim la tenda muntada (amb cadires i taula!) i ràpidament ens porten aigua calenta per poder prendre un cafè mentre esperem el dinar. De veritat, això ja és massa. No som els únics, l’islandès i l’Australià que estan fent la mateixa ruta que nosaltres ja tenen la seva tenda muntada i l’Australià inclús el seu lavabo privat. Si, si increïble però cert. Un lavabo privat a 4.600m. Es tracta d’un servei extra que pots contractar i rep el nom de “toilette man”. És a dir, una persona encarregada de transportar el lavabo, muntar-lo, desmuntar-lo i netejar-lo. Una petita estructura amb 4 barnilles i una lona de la mida d’un vestuari de botiga petita, un forat a terra i un recipient. Una despesa, sota el meu parer, del tot prescindible. És cert que els lavabos que hi havia als campaments només consistien en un caseta amb un forat i que l’olor que sortia d’allà era més que desagradable i requeria anar amb el buff tapant nas i boca però he de dir que eren més confortables que el lavabo que utilitzava diàriament a l’estació de gas d’Armènia on tenia la petita oficina d’obra.  I a més, no em sentiria gens còmoda sabent que una persona coneix a la perfecció com vaig de ventre.

Hi estem un parell d’hores per aclimatar-nos. No notem res, cap problema amb l’alçada, com diu l’Ali: “No high matata!!”. Per la tarda ho comentem amb l’islandès i l’australià i ens diuen que ells ho han passat molt malament que tenien un mal de cap terrible superant el nivell de les seves pitjors ressaques.

La baixada de Lava Tower a Barranco Camp la fem força ràpid. És evident que baixem de cota perquè aviat la vegetació ens torna a envoltar. Passem per una zona plena de selenios un espècie autòctona del Kilimanjaro de forma estranya però amb un encant especial.

Lovelia a l’esquerra i selenio a la dreta

Passegem pels voltants del camp fins l’hora de sopar. Quan els núvols desapareixen i es fa de nit arribem a veure els llums de Moshi, apareix el John i ens envia cap a la tenda mentre diu “Dinner time”.

 

Dia 4. Barranco Camp (4.012m) – Karanga Camp (4.030m) – Barafu Camp (4.671m)

161210_393

Com cada dia, a primera hora podem gaudir de les vistes del Kibo

Són les 7 del matí i sortim els primers del campament, el Sylvester vol sortir d’hora per arribar a Barafu camp aviat i tenir més estona per descansar ja que a la nit sortirem per fer cim. El dia d’avui comença amb una grimpadeta senzilla. Senzilla si tens les mans lliures però amb una bombona de butà al cap (tal i com va un dels portadors) es pot convertir en un tram força complicat. Quan arribem a dalt tenim una vista del Kilimanjaro preciosa i sembla que el tinguem aquí mateix. Ja veiem com els núvols van pujant i al cap de poc estem immersos en la boira. Cada dia es repeteix el mateix patró: quan ens llevem el dia és clar i gaudim de les vistes del Kilimanjaro i del cel blau, però passades les 9 els núvols que hem anat veient com pujaven ens atrapen i ja no ens acomiadem d’ells fins al vespre que novament desapareixen i podem gaudir d’un cel ple d’estrelles, com fins ara mai havia vist.

Un cop superada la grimpada comencem a baixar per un corriol per després tornar a pujar fins a Barranco Wall (4.350m). Un cop allà tornem a baixar i passem ràpidament d’estar només envoltats de pedres a tornar a tenir arbustos i arbres entre nosaltres. Hem baixat fins a 3.950m en un moment i creuem un petit rierol. Aquest és l’últim punt d’aigua fins després de fer cim ja que al Barafu Camp tot i tenir uns dipòsits d’aigua de pluja ens comenten que no  n’hi ha massa i per tant no podrem tenir l’aigua calenta per rentar-nos. Oh! Quina pena, ara que ja ens havíem acostumat. Omplim les ampolles, veiem que l’aigua té bastants elements flotants però portem 4 dies bevent cafè fet amb aigua de pluja i tenim l’estómac prou bé així que hi fiquem una pastilla potabilitzadora i no ens preocupem en absolut.

161210__0136

161210_408

Ara ve una pujada per un corriol que va fent zig zags fins al Karanga Camp, hi ha gent que organitza el trekking de manera que fa nit aquí. Nosaltres hem trigat 2,5 hores en arribar i no són ni les  10 del matí. A més fot un fred horrorós i la boira és molt espessa, així que em sembla molt bona idea dinar i marxar cap amunt. No seria l’hora de dinar però el Sylvester ens diu que no hauríem d’haver caminat tan ràpid i que si, que toca dinar. Després de menjar una mica seguim amunt i el paisatge torna a canviar, de nou només estem envoltats de pedres de lava. Després de 2,5 hores arribem a Barafu Camp. Tenim la tarda per descansar, sopar bé i preparar-nos per la sortida. El Sylvester diu que sortirem a les 23:00h, començo una negociació amb ell per aconseguir endarrerir l’hora de sortida. Totes les etapes les hem fet per sota del temps previst i el que no volem de cap manera és sortir a l’hora que surt tothom i arribar al cim quan encara sigui de nit (moriríem de fred!!). Em diu que es triga entre 7 i 8 hores per arribar a dalt. Jo em vinc amunt i li dic que nosaltres com a màxim trigarem 6 hores.  M’insisteix en que no sabem com ens afectarà l’alçada i que hauríem de sortir a les 23h. Els que em coneixeu sabeu que sóc tossuda i crec que al final per no sentir-me més em diu que d’acord que sortirem a les 12 de la nit. He guanyat la negociaició i estic satisfeta. Ara només queda descansar i esperar que arribi l’hora. Després de sopar ens fiquem dins dels sacs per intentar descansar, jo estic nerviosa portem 4 dies voltant per la muntanya per assolir el cim d’aquí unes hores. Tanco els ulls i intento descansar…

Barafu Camp

 

Rialp Matxicots 2015

IMG_0855

Sóc de les que penso que tots aquells a qui ens agrada fer curses, de tant en tant, ens hem de posar a l’altra banda i col·laborar en alguna. Perquè no te’n adones realment de la feinada que hi ha al darrere, de la gran quantitat de voluntaris que es necessiten i de com s’entrega cada un d’ells fins que hi formes part.

Així que aquest cap de setmana no m’he posat cap dorsal sinó que he contribuït amb un petitíssim gra de sorra a aquesta gran cursa que és la Rialp Matxicots.

Dissabte em vaig llevar poc abans de les 4 del matí i tot i que la sortida no era fins les 5:30h a la plaça de Rialp hi havia un formigueig constant de gent amunt i avall fent coses i organitzant-se en cotxes per anar a diferents punts de la cursa. Allà tothom sabia què havia de fer. També hi havia algun corredor voltant per allà amb ganes d’encendre el frontal i posar-se a córrer.

Jo vaig estar en un lloc privilegiat, dalt el coll de Muntanyó, el coll que hi ha després de la pala infernal que s’enfila des dels estanys de Mainera que més d’un, jo inclosa, l’ha de pujar utilitzant mans i peus.

“Acabo de perdre 10 anys de vida pujant aquí”, “us heu passat”, “era necessari?” “quin infern” “creia que no s’acabava mai”… Aquestes eren les frases més repetides quan arribaven els corredors a dalt. Després treien el cap a l’altra banda del coll: “Espectacular”, “quina passada” “ ha valgut la pena” “increïble”… I veia perfectament com la cara d’esgotament desapareixia darrere un gran somriure. Es tan màgic el que passa a les muntanyes!

IMG_0840

Em va fer molta il·lusió veure a molts amics i moltíssimes cares conegudes passant pel meu costat. I tots us vau aturar per donar-me una abraçada. Tots. Inclús aquells que anàveu en posició per fer podi. I clar, una s’emociona.

Per una banda reconec que tenia enveja de no ser jo la que estigués fent aquella cursa. La que mirés enrere cap el Montsent de Pallars i el Montroio i amb una barreja d’orgull, satisfacció i emoció pensés: que fort! Vinc d’allà! Qui sap… Potser l’any que ve!!

Però vaig gaudir molt veient-vos a tots. I em vaig emocionar molt. I sé, perquè m’ho heu dit més d’un, que a molts us va fer il·lusió veurem allà dalt i que els ànims que us vaig donar us van donar una mica de combustible a les potes adolorides.

Gràcies a tota la organització per fer-ho possible! I gràcies als companys de control!

Gràcies a tots els corredors. I felicitats! Perquè durant el desmarcatge fins a Caregué només vaig trobar 3 gels.

Seguiu corrent i gaudint de les muntanyes. I si podeu, col·laboreu. I si no podeu, no deixeu mai d’agrair als voluntaris tota la feinada que fan per a que nosaltres puguem gaudir de curses tan especials com la Matxicots.

Aquí us deixo el link amb les fotos que vaig fer. Malauradament la bateria va fallar i no vaig poder fer fotos a tothom.

https://goo.gl/photos/XRw15RMW3RSJH4PE9

Marató Pirata de Montserrat 2014

foto 1

Dissabte passat se celebrava la VI Marató Pirata de Montserrat (tot i que al logo posava que era la 5a edició). Les previsions meteorològiques eren pèssimes, llevantada i forts aiguats tot el cap de setmana però no ser-hi no era una opció. Els últims dos anys havia vingut des d’Armènia, per tant, no podia ser que aquest any vivint a mitja hora en cotxe de la sortida no hi fos.

Així doncs dissabte molt d’hora em llevava per anar cap al Bruc. Ja plovia i el cel amenaçador indicava que no pararia.

A la sortida, on altres anys no havia trobat ni un sol lloc per aparcar, hi havia 4 cotxes mal comptats. Però sabia que a l’una havien sortit els gruixuts, que des de les 4 rondaven per les muntanyes la Núria amb dos amics i que a les 6:30h els forts també havien començat a córrer. Quan vaig arribar, a dins del cotxe i mirant la forta pluja que queia m’esperaven la Pilar i l’Alba. Amb la Pilar ja fa gairebé dos anys que ens coneixem, des de que vàrem compartir nit a l’Ajuntament de Xerta. De l’Alba no en sabia res, només que el Koala m’havia passat el seu mòbil i això ja era prou garantia.

Les tres a dins del cotxe ens miràvem i decidíem si sortir o no. Però no hi havia molt a discutir, les tres érem allà i Montserrat, tot i que no la veiem, també.

Ben abrigades i amb el gps vam començar a enfilar cap a Sant Jeroni. Segur? Doncs no perquè quan ens vam donar compte estàvem fent el track al revés i anàvem cap al refugi Vicenç Barbé. Fantàstic! Mitja volta i torne-m’hi que no ha estat res.

Crèiem que aquesta vegada el camí que havíem agafat era el dels Francesos inclús veiem marques grogues que ens feien pensar que sense cap mena de dubte ara si que anàvem bé. Però el camí es va acabar quan ens vam topar amb la roca i vam descobrir les increïbles balmes que vam anar reseguint direcció Collbató. Veiem moltes vies d’escalada però cap camí que ens portés cap a Sant Jeroni. Només ens vam trobar amb tres cabretes de Montserrat que ens van fer una exhibició de com moure’s per les roques mullades.

Estava clar. Ens havíem tornat a equivocar i Montserrat no és una muntanya en la que puguis improvisar. Vam mirar cap avall i vam veure clarament el camí que feia hores que buscàvem.

Ho reconec, vam dubtar si deixar-ho estar o tornar a començar de nou però no hi va haver cap discussió, la Pilar va començar a enfilar el camí i l’Alba i jo la vam seguir.

La treva que ens havia donat el temps la vam consumir per les balmes i ara que si, que finalment, enfilàvem el camí correcte estava diluviant i ja no ho deixaria de fer.

I ho vàrem aconseguir! A dalt de Sant Jeroni clima extremadament hostil. Així que foto i cap avall. I sort de la foto perquè la vam haver d’ensenyar durant el dinar per fer callar als que ja començaven a dubtar de la nostra paraula.

foto 2

La baixada de Sant Jeroni al Monestir la vàrem fer sota una pluja intensa. La idea inicial d’agafar el camí de les lluernes o el camí de l’arrel cap a Santa Cecília la vam descartar quan vam veure que en comptes de camins hi havia rius, que en ocasions les escales no les veiem per la quantitat d’aigua que hi baixava i que per tot arreu veiem cascades i gorgs. Vam poder veure Montserrat com mai l’havíem vist i vam xalar de valent!

I finalment, arribem al Monestir sota una cortina d’aigua constant que no dóna treva. Estem xopes però no ens preocupa en absolut el que si que ens té amoïnades és que creiem que els altres estaran preocupats per nosaltres i que ens perdrem el dinar. Truco al Ruben per dir que estem bé i que hem parlat amb el Salva i ens vindrà a buscar a Santa Cecília. Quan li dic que som al Monestir respon amb un: “Al Monestiiiiiiiir??” Li dic que ens hem perdut i acte seguit em demana el track perquè de ben segur que és digne de veure. Ho sento, el track no s’ensenya!

foto 4

Decidim anar trotant cap a Santa Cecília per la carretera mentre els venedors de mató intenten subjectar els toldos i els que van amb paraigües se’n adonen que no hi ha res a fer contra aquest vent i aquesta pluja.

Arribem a Santa Cecília i seguim endavant. Millor estar en moviment. Llavors truca el Ruben que ens està venint a buscar. L’alegria al veure’l aparèixer darrere el revol és extrema.

A la sortida ens estan esperant tots i ens reben amb birres i riures. No es pot demanar més.

D’allà cap al dinar, aquest any poques taules però el mateix bon rollo de sempre. I com que érem menys més probabilitats de pillar al sorteig i.. Si! Em vaig endur una llonganissa de Rialp!

Gràcies a l’Alba i la Pilar per compartir aquesta aventura, al Ruben per rescatar-nos, al Txema, el Kiku i el Tottu per compartir un gran dinar.  A la Marta i al Raül per sempre ser-hi. Pau i Rosa molt greu gairebé no haver pogut parlar. A la Dolo i l’Assumpta per preparar un gran avituallament a Can Maçana tot i que no hi vaig poder arribar! I a l’Angela que sempre és una alegria veure-la i als altres… Gràcies, gràcies i gràcies.

És un gran plaer formar part d’aquesta gran família. L’any que ve tornarem a ser-hi. Llarga vida a la Pirata!

I com sempre un record molt especial per als que ja no hi són, el Salvador,  la Teresa i l’Iñaki.

Gràcies a tots!!!!

Us deixo les paraules del Koala al programa Ultraesports:

mpm2

 

Tal faràs. Tal Catllaràs. Més que una cursa.

foto 4

Quan vaig tornar a Barcelona després de gairebé dos anys vivint a Armènia em vaig inscriure al Trail de Catllaràs. Si, a la “curta”. I escric curta entre cometes (però sense fer el gest que és algo que odio molt profundament) perquè m’he passat aquest últims mesos escoltant la frase: Ah! Fas la curta. Si, la curta. Però carai! Són 30 km i 2000 m de desnivell positiu, crec que tampoc podem dir que sigui un passeig.

Doncs bé, quan em vaig inscriure era mitjans de març i per tant tenia per davant 4 mesos per preparar-me i fer un paper digne. Ara, vivint a Barcelona, podria inclús sortir a córrer entre setmana després de treballar sense les incomoditats que era fer-ho per Yerevan: sense el perill d’anar per terra per culpa del gel que cobria tots els carrers de la ciutat, sense conductors de Ladas atrotinats que insistien a portar-me allà on carai anés amb tanta pressa i sense policies que es preocupessin per mi pensant que fugia d’algú.

I els 4 mesos van passar volant i un dia miro el twitter i em trobo amb això:

tuit

El dia que vaig veure aquest tuit del @raulkoala em va entrar un mal de panxa que ja no em va abandonar fins el km 14 de la cursa.

Divendres, sota una forta pluja, vam arribar a La Pobla de Lillet i ja vaig començar a veure cares conegudes i a respirar l’ambient precursa que tant m’agrada. Xerrar amb un, amb l’altre, unes birres, sopar i cap a la tenda a dormir.

La Pilar, que feia l’ultra, es va despertar abans de les 5 i jo des de dins del sac li vaig desitjar molta sort. M’hagués agradat veure la sortida però en aquell moment vaig valorar més dormir una horeta més. La sortida del trail era a les 8 i a les 7 ja estava amb la Irene asseguda a una terrassa esmorzant i anant al lavabo. Ara vaig jo, ara vas tu, ara vaig jo, ara vas tu i així fins pocs minuts abans de les 8 complint el rigorós ritual dels que estem molt nerviosos abans de començar una cursa.

foto 3

A la sortida un munt de cares conegudes i moltes abraçades. Tothom amb el “fa molt que no entreno” a la boca. Em recorda a l’època de la universitat, quan minuts abans d’entrar a fer un examen tothom deia que no havia estudiat. Donen la sortida i tothom comença a córrer a molt bon ritme. Surten les notes i tothom aprova. Colla de mentiders: tots!

Al principi de la cursa em vaig trobar molt malament, no sé perquè però tenia aquella tos que ve acompanyada d’arcades i de tant en tant s’escapava algun rot per sorpresa dels que m’envoltaven. A més, el dolor a l’engonal que pensava que ja l’havia aconseguit fer desaparèixer es va manifestar per quedar-se amb mi. De fet, avui encara m’acompanya. Em va passar pel cap abandonar però vaig arribar al primer avituallament i vaig veure a la Irene i em va dir: “M’ho estic passant teta”. I jo? Jo perquè m’estava obsessionat amb tot el que em feia mal i no em permetia passar-m’ho bé? Canvi d’actitud.

I el cap és tan poderós que les ganes de gaudir van fer desaparèixer el mal d’estómac. I els meravellosos paisatges del Catllaràs per on transcorre la cursa va fer la resta. I poc a poc em vaig anar trobant millor. Bàsic per la recuperació el got de Vichy fresc que em va donar el Santi mentre feia un seguiment impecable de la Rosa i els satèl·lits ens en beneficiàvem.

foto 2Refrescant-me al refugi Ardericó (foto @santitant)

Per posar més emoció a tot plegat em van pujar els bessons per desesperació meva. Però, si em pugen mentre dormo tranquil·lament, que puc esperar que em passi en cursa?

L’última baixada la vaig fer amb els bessons llançant-me amenaces constants de que en qualsevol moment podien tornar a fer-me la guitza. Però els vaig aconseguir mantenir a ratlla i amb un somriure travessava el pont sobre el riu Llobregat que portava a l’arribada.

Al final, 4h51min complint l’objectiu sub5 que m’havia marcat. Sempre queda la sensació de que ho hagués pogut fer millor i més en aquest cas que em vaig arrossegar els primers km, però això només em dóna més ganes i força per tornar l’any que ve.

foto 1

Un cop a meta, inici del tercer temps del que em declaro molt fan. Ràpidament vaig veure cares conegudes, amics que no havien corregut, altres que si i ja havien acabat i altres que m’hagués agradat no trobar-me perquè significava que s’havien hagut de retirar (Roger l’any que ve a la sortida de l’Ultra plegats!). I mentre esperàvem que arribessin els altres amics que teníem per les muntanyes banyet al riu, birres, banyet a la piscina, més birres…

140726 (1)

Felicitar a tots els amics que vau fer l’ultra i evidentment també els de la “curta”. I la més sincera enhorabona als que vau trepitjar podi!!!

foto 2

M’agraden moltíssim les curses com la de Catllaràs perquè són més que una cursa. M’agrada arribar divendres i començar a veure els amics, dormir en tenda o furgoneta i fer un llarg tercer temps després d’haver assolit (si pot ser) l’objectiu.  Catllaràs ho reuneix tot. I l’any que ve i tornaré. Això si, m’agradaria ser capaç de fer l’Ultra però deixem la decisió per d’aquí uns mesos!

Kazbek 5.047 m – Geòrgia

Com sabeu, el Dani, el meu germà, segueix per Armènia. El mes passat gairebé va tocar el cel de Geòrgia arribant al cim d’una de les muntanyes més altes del Caucas, el Kazbek. Va escriure una petita crònica i li vaig demanar publicar-la al meu blog. Així m’ajuda a donar-li vida que fa tres mesos que no publico res i dóna a conèixer una zona molt desconeguda per molts. Estic segura que us agradarà la crònica de l’aventura i us despertarà interès pel Caucas. 

No es la primera vegada que escriu aquí, la primera vegada que va sortir a córrer per Yerevan, ara fa 2 anys també ho va compartir aquí i també ens va acostar al seu amic armeni Mkhitar.

KAZBEK 5.047 m

Després d’un any de sortir cada cap de setmana a explorar les muntanyes d’Armènia, a peu o amb esquís, amb la única guia del nostre entusiasme i algunes intuïcions sobre les fotos aèries del google earth, el Xavier m’explica que abans de marxar d’Armènia li agradaria fer una activitat especial: alguna de les grans muntanyes del gran Caucas… la idea motiva de seguida un grupet de set valents amb més o menys experiència alpinística però sobrats de ganes i empenta. L’objectiu es va perfilant i ens decidim pel Tetnuld (4.858 m) situat a Svanetia (Georgia) en una de les zones més remotes del Caucas.

Malauradament, un mes abans de sortir, totes les nostres fonts d’informació coincideixen en que aquest any la muntanya està molt carregada de neu i tractar d’arribar-hi el mes de Juny com pretenem pot ser difícil i perillós pels allaus. En aquestes condicions, decidim atacar un objectiu a priori més senzill, amb un accés més fàcil i una ruta menys tècnica, però igualment motivant: el Kazbek (5.047 m)

mapa kazbek

Dissabte 14 de Juny els 7 expedicionaris (Xavier, Ketsia, Lucia, Rai, Victor, Manu i jo mateix) vam sortir de Yerevan i diumenge al vespre ens vam plantar a Stepantsminda, el poble que hi ha al peu de la banda georgiana del Kazbek. Allà ens vam trobar amb els guies que ens acompanyarien i vam acabar d’arreglar el tema dels cavalls que ens havien d’ajudar a pujar el menjar i el material.

L’endemà de bon matí vam començar la caminada d’aproximació. Bé, en realitat ens vam menjar la part inicial, ja que els guies ens van convèncer d’anar en taxi 4×4 fins a l’església de Sameba, que està a poc més de 2 km i 400 m més amunt, i forma part d’una de les estampes típiques del Kazbek: des del poble de Stepantsminda es veu l’església dalt d’un turó i com darrera seu s’alça imponent el Mkintvarsveri, l’impossible  nom georgià del Kazbek.

P1010198

El saltar-nos aquest tros inicial és una de les poques coses que canviaria, ja que m’agrada la idea de pujar des del poble (de fet al track del wikiloc he fet una petita trampa, ja que he posat el track complet, tot i que vaig pujar a l’església un dia després d’haver tornat).

El treking és senzill i bonic, però força llarg. Una primera part que puja forta per vessants verds fins al coll de Sameba, on es veuen les primeres vistes senceres de la muntanya, i la llengua del glaciar de Gergeti.  Se segueix pujant però més suaument, ja per un terreny més abrupte. Es nota que és la morrena de l’antic glaciar que fa uns pocs anys allargava molt més. Aviat arribem a la llengua del glaciar. Descarreguem els cavalls. Des d’aquí ho hem de carretejar tot nosaltres mateixos.

P1010253

Entre el pes i el caminar per la neu tova del glaciar, l’últim tram es fa dur, però les vistes del glaciar i del cim que s’entreveu entre rapidíssimes nuvolades que ara el tapen ara el mostren, ajuden a fer-ho més lleuger.

P1010266

P1010270

 

 

Després de poc més de 6 hores, arribem al refugi (Betlemi Hut, a 3.680 m) una antiga estació meteorològica soviètica condicionada més o menys com a refugi. I dic més o menys perquè ningú es fa massa càrrec de res (excepte de cobrar-te la nit) i l’estat és força precari. El pitjor, sens dubte, la pila de merda -orgànica i inorgànica- que s’acumula als voltants. Com a Armènia, el tema de la consciència ambiental i la necessitat de mantenir els espais naturals nets és encara una cosa de quatre excèntrics.

P1010294

P1010283

El dia següent el dediquem a aclimatar. Igual que a l’Ararat, tinc la sensació que és una mica pèrdua de temps i l’espera es fa llarga, però qui sap… Potser sense fer-ho no m’hagués trobat tan bé… Fem una petita i curta sortida cap a una mena de capella que hi ha uns 300 m per sobre del refugi anant cap a la cara sud del Kazbek. La capella és una estructura metàl.lica anclada en un monticle de roca. El més destacable és veure la cara sud de la muntanya. Es veu clarament un corredor que puja directe que sembla dret però no massa difícil. La línea és preciosa i fa ganes d’anar-hi. Els guies expliquen que és una ruta més difícil que la que farem al dia següent (3A en l’escala russa, em sembla recordar) però no inaccessible. Expliquen que el problema en aquesta època és que s’ha de fer molt d’hora per evitar la caiguda de pedres.

P1010319

Per fi arriba el dia. Ens llevem a les 2:30. La tarda anterior havia estat nevant i estàvem tots una mica inquiets, però ara el cel està clar i ple d’estrelles. Cafè, repàs del material i comencem la marxa a les 3:30. La progressió de nit seguint el glaciar és fàcil, i la foscor, el fred, el silenci i el llum dels frontals ens sumeix a cadascun en el seu propi món, en una mena d’espai fora del temps on només existeix l’ara i l’aquí… Amb les primeres llums arribem al plateau. Els primers rajos de sol tenyeixen els cims de taronja mentre al fons de la vall encara estem en un univers blau fosc. Allí ens calcem els grampons i ens encordem. Fem una cordada de cinc i una de quatre, comptant els guies. Seguim ascendint, a mida que el sol va il·luminant-ho tot, en un llarg flanqueig pel vessant oest de la muntanya, guanyant alçada de manera suau però constant, mentre rodegem el cim per fer el darrer atac per la cara nord, que dóna a Rússia.

P1010362

P1010370

El paisatge és impressionat i la progressió fàcil. Al glaciar no he vist cap fissura, i el flanqueig no passa per cap zona massa exposada. També el camí és prou evident mentre tenim visibilitat, cosa que no està gens garantida perquè el temps canvia molt ràpid. Tot el cel està clar i de sobte, en qüestió de segons ens trobem immersos en una boira densa que amb prou feines et deixa distingir el company de cordada més proper. Per sort les nuvolades van passant i quan arribem al coll previ al cim tornem a tenir el cel blau i net de núvols. Per sobre nostre veiem la darrera rampa de neu fins al cim. Deu tenir uns  200 m de desnivell. Es tracta de la part més delicada de l’ascensió (uns 45 graus) tot i que en les condicions en que ens trobem la neu, tampoc presenta cap problema més enllà de que a aquesta alçada, a tocar dels 5.000 m, cada pas ens fa esbufegar.

Poc a poc i ja som al cim. La vista és impressionant. El Kazbek és la muntanya més alta i prominent de la zona, però té moltes veïnes ben grans i escarpades… Disfrutem del cim tranquil·lament, amb sol i sense vent (que diferent de l’Ararat, amb neu i fred!), fem les fotos i cap avall.

P1010392

Seguint la glacera avall veiem i sentim multitud de rocs caient de les parets que ens envolten… Sortosament, el camí corre prou allunyat de les zones perilloses.

P1010407

Retornem al refugi menys d’onze hores després d’haver sortit… Contents i cansats, ens plantegem si volem quedar-nos una altra nit en aquest tuguri o si conservem prou força per anar cap avall. Decidim que val la pena tirar avall si això ens permet celebrar-ho amb una dutxa, uns khinkalis i unes cerveses.

Quatre horetes més que el pes de les motxilles (ja no comptàvem amb l’ajuda dels cavalls) i les hores i metres acumulats a les cames van fer llargues i pesades, però que no van poder amb la satisfacció que ens omplia després de passar uns dies a la muntanya, gaudint de la natura i els amics, i amb el premi del cim… gràcies Kazbek, per haver-nos permès visitar-te allà dalt.

Aqui la ruta al wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7201246

P1010275

Negocios (sin futuro) en Armenia I

Recuerdo que un día por Barcelona vi una furgoneta donde se podía leer: Transporte de Pianos. Me llamó mucho la atención ¿realmente se puede vivir del transporte de pianos?  Si hubipianoesen escrito “transportamos de todo, incluso pianos” hubiesen llegado a un público más amplio pero ahí se leía claramente que lo que transportaban eran pianos. Decidí llamar. De repente tenía un piano de cola de gran valor que quería llevarme a mi nuevo piso. Ahora mismo estaba viviendo en un séptimo sin ascensor (supongo que no se planteaban bajarlo por ahí, pero quería darle un poco más de complicación al asunto). La persona que me atendió me dijo que dejara un número de teléfono y el técnico me llamaría. Técnico de transporte de pianos? Maravilloso. Al día siguiente recibí la llamada de un hombre que me dijo que no me preocupara que con el montaje de unas poleas bajar el piano era muy sencillo. Imaginarme mi inexistente piano colgado de una pata bajando 7 pisos me puso de los nervios.

Parece ser que en Barcelona se puede vivir de transportar pianos. En cambio en Armenia hay muchos oficios que no existen porque uno de los lemas de este país es: Hazlo tú mismo o con la ayuda de tu primo. Para los modernos: DIY (Do it yourself)

Si estáis pensando en abrir un negocio en Armenia no os planteéis que sea ninguno de los de esta lista:

GRÚAS

Lo normal cuando se te estropea el coche es llamar a la grúa, pero no aquí. Aquí llamas a un primo o a un amigo que te remolcará.  ¿Hasta el taller? No, eso sería demasiado convencional. Llevará tu coche a casa del primo de un vecino que tiene fama de tener mucha mano para los Lada de más de 20 años. El método de remolque tampoco está estandarizado, sólo hay que dejar volar la imaginación y ser capaz de confiar en la dudosa efectividad que puede dar el uso de cualquier trozo de cinta, cuerda o cable que hayas podido encontrar en un radio de 50 metros (no olvidemos que los armenios no andan más de lo estrictamente necesario). Ahí van unos ejemplos:IMG_6038  IMG_6036 Las marshutka, el transporte público del país por excelencia, también usan esta técnica

foto

TRANSPORTES

¿Llamar a un camión de mudanzas? Es necesario si en la normativa vial existe limitación en dimensiones y peso de la carga que puede llevar un coche. Ya sé que nadie se acuerda de estos límites pero todos sabemos que existen. Pero en Armenia el límite lo pones únicamente tú, entonces te sorprendes de la capacidad de carga que tienen los coches. He visto transportar comedores enteros: sillas, mesa, sofá y lámpara.

IMG_4491

¿Qué hay que ir a buscar balas de paja para que coman las vacas? Tranquilos, voy en un momento con mi Lada.

IMG_6185

Y si puedo transportar todo esto con un coche, imaginaros si tuviera una furgoneta.

IMG_4605

¿Una cámara refrigerada para llevar la carne? Mucho mejor si cuando estás esperando que te traigan la comida (en tu restaurante de confianza) ves que aparece una carreta tirada por un burro con tu comida.

IMG_5641

 MONTAJE DE VALLA

Un día le comenté a un amigo armenio que existen empresas que se dedican a montar vallas. ¿Sólo vallas? – me dijo. Sí, de simple torsión, tipo rivisa… Me miró con una cara mezcla de sorpresa e incredulidad. ¿Y por qué le sorprendió tanto? Pues volvemos al mismo motivo de siempre. No vas a contratar unos servicios que puedes hacer tu. ¿Cómo limitar un terreno? ¿Cómo hacer una valla de separación de fincas? Pues usando un material que está por todo el país: restos de coches.

DSC06402

IMG_4433

Ahora pensaréis que chatarrero es el negocio del futuro aquí. Y lo podría ser si existiera una planta de reciclaje pero si te dedicas a recoger todo lo que encuentres por el país lo más probable es que sólo consigas llenar un terreno con restos de tubos, coches y camiones.

La semana que viene: tres más.

Notas:

Disculpad la mala calidad de algunas fotos pero la mayoría están hechas mientras conducía cuando algo sorprendente pasaba delante de mis ojos y tenía que sacar el móvil e inmortalizarlo sin salirme de la carretera o provocar un accidente.

Para los incrédulos: si, todas las fotos están hechas en el año 2013 o 2014.

Gracias a Enrique (mi padre en Armenia) que con la cantidad de horas que pasa en la carretera siempre está ojo avizor y me ha pasado más de una foto.

Buscando el Grifone de los Pirineos: Recta Final

piri

Existen diversas versiones acerca de la etimología de la palabra Pirineo. Sin duda, yo me quedo con la que recoge el Pequeño Diccionario de Mitología Vasca y Pirenaica de Olivier de Marliave (Ed. Alejandría) donde se recoge lo siguiente:

«Pirene: La hija de Bébrix, rey legendario de la Cerdaña, estaría en el origen de la cordillera de los Pirineos. Pirene fue seducida por Hércules, que atravesaba la Cerdaña para ir a efectuar su décimo trabajo. El semidiós abandonó a la muchacha, quien, a pesar de todo, quiso seguir a su enamorado. Pero fue atacada y devorada por unos animales salvajes. Hércules, alertado por los gritos de Pirene, volvió sobre sus pasos, pero no encontró más que un cuerpo sin vida. Como homenaje a esta prueba de amor, Hércules la devolvió a su casa y construyó un inmenso mausoleo amontonando hasta el infinito rocas que formaron una serie de montañas, a las que denominó Pirineos. La gente de Ariege sitúa la tumba de Pirene en la cueva de Lombrives (Ussat), en la que unas concreciones de estalagmitas forman una especie de sepultura colosal.

Pequeño Diccionario de Mitología Vasca y Pirenaica de Olivier de Marliave

No os preocupéis, no dejéis de votarme por miedo a que sea atacada y devorada por cualquier animal salvaje. Seré la Grifone de los Pirineos, es decir una criatura mitológica, con parte superior de águila gigante, con plumas doradas, afilado pico y poderosas garras y parte inferior de león con pelaje amarillo, musculosas patas y rabo. No habrá animal que pueda conmigo! 108-Grifo5

En breve Grifone anunciará a los seis finalistas. ¿Estaré en la final? Desde luego si me quedo fuera no será porque no lo he intentado.

Después de pedir el voto por todo el mundo (me encantaría tener acceso a las estadísticas de la procedencia de mis votos) conseguí estar entre los 25 candidatos con más votos y por tanto hacerme un hueco en la semifinal (primera fase superada gracias a todos vosotros!). Antes de perder cobertura, porque me fui a pasar fin de año por el Pirineo, leí que en la siguiente fase teníamos que hacer un video: glups! 

Hasta ahora el único video en el que había participado era en el de promoción de una de las obras en las que he trabajado donde tenía que señalar un talud al maquinista de una giratoria. Está claro, muy distinto a lo que me pedían: un video de 90 segundos donde tenía que presentarme y convencer que merezco estar en la final. Reto nada fácil! 

Aquí os dejo el resultado: http://www.youtube.com/watch?v=RArMrSvZ5iI 

Pero el video no es el único criterio que usará el jurado para la selección de los finalistas ¿Qué criterios de valoración utilizarán? 

criterios valoración

Capaciadad de viralización del video. He colgado el video en Twitter, Facebook e Instagram y vosotros me estáis ayudando a difundirlo. Ayudarme a tener un mayor impacto en la red, si no lo habéis hecho compartidlo y nos os olvidéis del hashtag: #MiriamGrifonePirineos

¿Aún no lo habéis visto? Dadle al link, echadle un vistazo y escribid un comentario! A ver si conseguimos llegar a las 2.000 visualizaciones!!!

Calidad del video publicado, técnica, originalidad y capacidad para transmitir el mensaje. 90 segundos es muy poco para describirme y transmitir la vitalidad, la fuerza, la emoción y el cúmulo de sentimientos que me genera estar en la montaña. He recibido críticas (de muy buenos amigos) por el tono en el que hablo, dicen que estoy muy seria! Puede que lo parezca pero sabéis que no lo soy! Quizás tendría que salir a la luz el making off del video para que todo el mundo lo pudiera comprobar.

Habilidades deportivas. Una vez @raulkoala me lo dijo claro: eres tan polifacética como a la vez mediocre. Es verdad, no he ganado ninguna carrera de montaña (aunque he hecho podio por la cola), la única carrera de esquí en la que he participado me descalificaron por saltarme una puerta (sigo pensando que estaba excesivamente lejos) y mi equipo de fútbol nunca ganó dos partidos seguidos. Pero disfruto con todo lo que hago: esquí, snow, surf, escalada, trailrunning… Y para que quiero medallas y copas cuando vivo en un piso diminuto?

Además, este concurso no busca a un ganador (que para eso ya existe el Grifone Team) aquí el objetivo es ser un buen comunicador y poder hacer llegar a todo el mundo las vivencias y las aventuras que el Grifone de los Pirineos protagonizará.  Las historias son vivencias subjetivas de personas para personas y en contar historias no voy a defraudar a nadie.

Capacidad de redacción y expresión escrita. Aquí no voy a decir nada, echarle un vistazo a mi blog y juzgad vosotros mismos.

Uso y habilidades de las redes sociales.  Desde que estoy expatriada hago un mayor uso de las redes sociales. Para estar en contacto con mis amigos de todo el mundo, para estar al día de todo lo que pasa y para dar a conocer la realidad del país en el que vivo actualmente, ya sea a través de artículos o escritos (no tan serios) que publico en mi blog. Desde luego a día de hoy no concibo no estar permanentemente conectada.

Habilidad fotográfica. Siempre me ha gustado la fotografía y me encanta hacer fotos desde las montañas. Aunque soy de las que piensa que ninguna foto puede captar la belleza que te ofrecen las montañas cuando estás ahí y te sientes más pequeño que nunca. Eso si, si consigo ser la persona elegida voy a hacer las mejores fotos para que os podáis transportar hasta ahí desde donde estéis.

Perfil profesional. Soy ingeniera Industrial. Empecé trabajando en una consultoría de sistemas de la información pero no tardé mucho en saber que aquello no era lo mío Me quité los tacones y los trajes y me lancé al barro. Desde el 2006 trabajo en una constructora, durante los primeros 6 años recorrí Cataluña haciendo túneles para el Ave pero hace año y medio vi la luz al final de túnel y salí. Tantos túneles he hecho que al salir he aparecido en Armenia donde trabajo en la construcción de una autopista. Organización, planificación, perseverancia, capacidad de reacción y extrema dedicación son aspectos que he aprendido en mi trabajo y que he llevado a mi vida personal.

Desde pequeña he tenido la suerte de poder conocer el Pirineo y perderme entre sus montañas. Ahora, por motivos profesionales, vivo lejos pero siempre que puedo me escapo a pasar unos días y llenarme de energía. Subir una montaña, llegar con las pulsaciones a tope y hacer un giro de 360 grados: todo ese paisaje me da vida y me hace sentir feliz!!

Muchas gracias a todos por permitirme soñar y mantenerme viva en esta aventura. Gracias por hacerme ver la cantidad de personas que me quieren y me apoyan (eso no tiene precio). Muchos me habéis dicho que os gusta leer y escuchar mis historias desde Armenia pero que preferís que lo haga desde el Pirineo y así poderme ver con más frecuencia. Gracias por hacerme sentir importante y dedicarme tantas buenas palabras!

 Quizás mi aventura termina aquí y no consigo llegar a la final pero todas las vivencias de estos últimos meses y lo que he compartido con vosotros no me lo quita nadie (ni la chaqueta que me he ganado por ser semifinalista. #oletu).

Ojalá pronto pueda escribir un post explicando que soy finalista y (permitidme soñar) otro más diciendo que soy la ganadora!

foto 1

Buscando el Grifone de los Pirineos: En campaña

foto

No recuerdo exactamente el sueño de esta noche pero  si sé que en lugar de persones veía votos. Menos mal que “sólo” quedan 10 días porque empiezo a delirar.

Como todos sabéis (porque lo repito hasta la saciedad) estoy en la lucha para conseguir estar entre los 25 finalistas del proyecto  Buscando el Grifone de los Pirineos No hace ni un mes que estoy en campaña de captación de votos y estoy agotada. Pero no agotada de explicar esta aventura a todo el que quiera (o yo lo suponga). De hecho me gusta muchísimo hablar de ello, explicar lo que yo haría e imaginarme que me despierto cada mañana en un lugar distinto del Pirineo, rodeada de montañas y que el sueño de ser la persona elegida para protagonizar esta aventura se hace realidad. La parte que me mata, que me deja exhausta y que me hace vivir con una tensión constante es la de ir consultando la clasificación (y eso que me he autoimpuesto una regla que sólo la puedo mirar 2 veces al día)

A 10 días de que acabe el plazo para la votación popular he conseguido llegar a la posición número 7 del ranking! Increíble! ¿Cómo lo he conseguido? Desde luego que ha sido con mucha dedicación y ayuda, muchísima ayuda. He escrito numerosos correos contando el proyecto, pidiendo el voto y que se aplique la idea de Trevor, el niño de la película Cadena de favores, que consiste en ayudar a tres personas en algo, y en lugar de que el favor sea devuelto a uno, cada una de esas tres personas deben ayudar a otras tres personas (en mi caso sustituir la palabra favor por voto). También he taladrado (creo que está palabra es bastante acertada) a todos mis compañeros de trabajo, amigos y familia. Y finalmente dos escuelas de dos pueblos cerca de Yerevan, Azatavan y Mkhchyan, me han dado la oportunidad de compartir mi pasión por la montaña con ellos y obviamente he aprovechado la ocasión para contarles el proyecto y todos ellos se han volcado para ayudarme. Eso si, me han hecho prometer que subiré a la montaña que ven cada día desde sus casas: el Ararat.

La situación puede cambiar, otros candidatos pueden conseguir muchos votos provocando que el día 30 no quede entre los 25 primeros. Pero pase lo que pase quiero agradecer a todos vuestro tiempo y vuestra ayuda.

Gracias a mis padres que sólo les ha faltado abrirse una cuenta en Facebook para votarme. Han compartido este proyecto con todos sus amigos y éstos con sus hijos y bueno, han usado el argumento de que les ayuden a tener a su hija más cerca que a parte de ser real también tiene un toque sensible que funciona.

Gracias a mis amigos de la montaña: Koala’s Team y satélites, los que he conocido en UT Les Fonts (Xerta), Punk Trails, Marató Pirata de Montserrat, Rialp Matxicots, Marató de Berga… Por la difusión que han hecho, por apoyarme siempre en todo y por la celebración que haremos (independientemente de si gano o no)

Gracias a mis amigas que han pedido el voto hasta a su suegra (lo mejor es que lo han conseguido), a los amigos expatriados en Polonia, Uzbekistán, Panamá, Reino Unido, Estados Unidos, Francia…  que han hecho difusión del proyecto por todo el mundo.

Gracias al Comando Formigal que se han ocupado de cubrir la zona Norte. El 28 de diciembre estaré por ahí así que si aún no me habéis votado no os preocupéis que os lo recordaré hasta que lo hagáis.

Y por supuesto gracias o mejor dicho շնորհակալություն al voto armenio. Porque gracias a ellos estoy donde estoy.

Y aquí os dejo el enlace por si todavía no me habéis votado!

http://www.grifone.com/grifone/users/m%C3%ADriam-miriminor

Grifone

Viatge a Tbilisi

mapa Georgia Armenia

Més d’un any a Armènia i encara mai m’havia escapat un cap de setmana a Tbilisi, la capital de Geòrgia. Ja que aquesta frontera sí que està oberta, no com la de Turquia o la d’Azerbaidjan, cal aprofitar que estem per aquí, viatjar i conèixer el país veí del nord. Així doncs un divendres a la tarda l’Enric i jo ens vam trobar a l’estació Kilikia per començar el viatge.

La idea era anar amb marshrutka i tornar amb tren. Doncs bé, ni una cosa ni l’altra però el viatge el vam poder fer. Un cop més em va venir al cap la frase que vaig llegir al llibre Nascuts per córrer de Christopher McDougall:  “Gairebé sempre que travesses el desert de Chihuaha, et trobes que algú t’ha de consolar amb el lema de la zona: res funciona d’acord amb el pla previst, però sempre acaba funcionant.” I en aquesta ocasió no només va acabar funcionant sinó que a més a més va sortir tot rodó.

Típica marshrutka. Aquesta amb destí Yerevan.

Típica marshrutka. Aquesta amb destí Yerevan.

La marshrutka és el transport per excel·lència a Armènia però el seu origen es remunta als inicis de la República Soviètica quan l’any 1938 es van introduir a Moscú . 75 anys després no només  les marshrutkes segueixen recorrent carrers i carreteres armènies sinó que són la base de l’enrevessada xarxa de transport públic del país. El preu estàndard és de 100 drams (uns 18 cèntims d’euro) que es paguen al baixar. Algunes parades estant fixades però és habitual que enmig del no res un passatger tregui el cap entre la multitud, per fer-se sentir, i demani que s’aturi. Si el conductor pararà o no dependrà de l’humor del que estigui. El que tampoc està fixat és el número de persones que hi poden viatjar, quan tots els seients estan ocupats no vol dir que ja no hi pugui entrar ningú més, el que vol dir és que cal començar a empènyer fins que tothom qui ho desitgi sigui dins.

Saber quina és la marshrutka que et porta a destí no és tasca fàcil. Desenes de petites furgonetes aparcades sense cap aparent ordre i multitud de persones movent-se amunt i avall que increïblement tenen claríssim on han d’anar. No hi ha més indicacions que un Din-A4 al parabrises de la furgoneta amb el nom de la destinació final (evidentment en armeni). Després de donar unes quantes voltes i preguntar a vàries persones vam arribar a la conclusió que ja no hi havia més transport cap a Tbilisi. A dia d’avui no sabem si no hi havia transport perquè ja eren passades les cinc o perquè per menys de cinc persones no es movien del lloc (no ens vam posar d’acord en la traducció correcta). Però tot i així, en cap moment ens va passar pel cap que el viatge no el podríem fer. Posa-li un repte a un armeni que si hi ha diners pel mig ho aconseguirà. I així va ser. Passats poc més de 10 minuts ja teníem un Mercedes negre amb una matrícula de Geòrgia si més no curiosa: XXX 007. El conductor, un noi d’origen armeni però nascut a Geòrgia, tenia l’aspecte típic dels nois d’aquí: vestit de negre de dalt a baix, sabates impol·lutes de punta,  nas descomunal, serrell típic de la zona i fumador empedreït. Mentre enfilàvem els carrers de Yerevan cap a la sortida ens va explicar que parlava armeni, georgià, rus i una mica d’anglès. Quatre llengües i quatre alfabets: admirable.

La distància entre aquestes dues capitals no arriba els 400 km però les constants parades fan que no es pugui fer el recorregut en menys de 5 hores. La primera parada no va trigar massa en arribar, feia estona que un molest soroll es repetia cada 7 segons exactament i això només podia voler dir que ens estàvem quedant sense gas.

Bombona de gas dins del maleter d'un Volga

Bombona de gas dins del maleter d’un Volga

La gran majoria de cotxes que hi ha per aquí no van amb gasolina sinó amb gas. Un litre de gasolina costa 500 drams (uns  90 cèntims d’euro) en canvi amb uns 3000 drams (poc més de 5 eur) omples la bombona de gas i et dóna una autonomia d’uns 250 km . Tenint en compte que el sou mig d’Armènia està fixat en 139.331 drams (uns 250 eur) segons el National Statistical Service of the Republic of Armenia és de calaix que la gasolina és un producte de luxe. El més normal és que al comprar-te un cotxe li facis la instal·lació per a que funcioni amb gas, al no haver-hi homologacions al respecte per 700 usd ja tens el canvi fet i aquesta inversió es podrà amortitzar en un curt període de temps.

Estació de gas

Estació de gas

Ens vam aturar en una de les moltes estacions de gas que hi ha pel país. L’única mesura de seguretat que hi ha és que quan s’està omplint la bombona no hi hagi ningú dins del cotxe. Això si, no hi ha cap problema en que 20 armenis aprofitin per fumar un parell de cigarrets mentre en l’ambient es respira una forta olor a gas. L’operació de càrrega dura uns 15 minuts i cal sumar-li el temps d’espera, en total suficient temps per congelar-se de fred, comprovar que hi ha lavabos molt pitjors dels que has vist fins ara (si és que poden rebre el nom de lavabo), fer una cafetó de la màquina que sorprenentment té les instruccions d’ús en castellà  i entaular una conversa amb tothom que hi hagi per allà. Les converses no són molt diferents a les que tindríem en una benzinera de Barcelona. Es comença parlant del fred que fa i s’acaba tocant el tema del futbol (quan dic que sóc de Barcelona acostumen a cantar-me tota l’alineació). Un cop feta l’operació  tots cap a dins del cotxe i a seguir el viatge sabent que caldria tornar a parar abans de creuar la frontera.

Creuar la frontera va ser un tràmit força ràpid. Un cop el policia armeni ens va estampar al passaport el segell de sortida vam anar cap el control georgià que tenia un aspecte molt més modern. El recorregut des de la frontera fins a Tbilisi dura aproximadament una hora i transcorre per carreteres sense sots (fet que s’agraeix molt quan portes 4 hores circulant per les carreteres d’Armènia) i llargues rectes que permeten als conductors temeraris fer avançaments en files de tres per desesperació dels que, tot i portar ja un any i mig per aquí, encara se’ns talla la respiració quan veiem un camió de cara fent llums i el nostre conductor impertèrrit fins que a última hora fa una brusca maniobra per poder deixar espai per a tothom. Crec que mai m’acostumaré a això.

A l’hostal Boombully Rooms (molt recomanable si passeu per Tbilisi) ens va rebre un noi amb una copa de vi a la mà que a l’haver de treballar un divendres nit havia decidit fer-se la festa allà mateix. L’acompanyava un amic seu estirat al sofà de la sala comú sense sabates ensenyant, a qui volgués mirar-lo, uns mitjons ple de forats.

La reserva estava al meu nom i quan el noi va preguntar qui era Miriam em vaig quedar de pedra. Jo, vaig respondre, és un nom femení per tant sóc jo. Però ràpidament ell es va defensar explicant-nos que Mirian III va ser rei  d’Ibèria des de l’any 284 fins al 361. Després de la lliçó històrica ens va oferir seure amb ells i beure xupitos de Chacha una beguda típica georgiana feta a base de raïm d’uns 70 graus. Al assabentar-se que vivíem a Yerevan ens van mirar amb una cara barreja de sorpresa i compassió. Està clar que Yerevan no és la millor ciutat del món però tampoc és Kabul i després de conèixer Tbilisi crec que no estan per anar mirant per sobre de l’espatlla el seu país veí. Van començar a explicar-nos acudits sobre els seus veïns del sud sobreexplotant el tòpic de que els armenis asseguren que tota la humanitat és d’origen armeni.

Després d’un llarg dia en el que m’havia llevat a les 7 del matí, havia treballat tot el dia i havia arribat fins a Tbilisi necessitava descansar. Em vaig estirar a la llitera i vaig corroborar la pitjor de les meves sospites: els georgians canvien els matalassos amb la mateixa freqüència que els armenis. Però aquesta vegada estar-me clavant 50 molles no va ser un impediment per quedar-me dormida en menys de cinc minuts.