Kilimanjaro (II)

Segona part de l’aventura al Kilimanjaro. Si no has llegit la primera part la tens aquí.

Ja són les 23h passades i l’alarma sona, gairebé no hem pogut dormir, ha fet i segueix fent molt vent. La roba de la tenda es mou amb molta força i fa molt soroll. Fa tant vent que penso que si no estiguéssim a dins la tenda ja hauria sortit volant. Les 4 piquetes que posen per fixar-la són bastant precàries i no em donen massa confiança. Ens comencem a preparar, prenem un cafè (el John ha aparegut amb aigua calenta) i quan surto fora veig que el vent ha fet la seva feina i no hi ha ni un núvol. Davant nostre es veu l’ombra del perfil punxegut del Mawenzi. El Sylvester treu el cap de la tenda i em diu que no són les 12 (es deuria pensar que després de taladrar-lo amb l’hora de sortida ara la volia avançar). Li intento explicar que no puc dormir, que estic nerviosa, que estic mirant el paisatge, que m’estic preparant però entre que estem lluny i que fa molt vent no m’entén. Crido “toilette!!”, veig com em diu que sí amb el cap i es torna a ficar a dins la tenda. Miro muntanya amunt i veig uns frontals, deuen ser l’australià i l’islandès que ja van amunt perquè ells si van acceptar sortir a l’hora estàndard.

Vistes del Mawenzi des del Barafu Camp161210_411

Passades les 12 comencem a caminar. Fa molt fred i segueix fent molt vent. Miro el cel i està pleníssim d’estrelles, lamento que la meva cultura no vagi més enllà del carro, la osa major i el cinturó d’Orió. Miro avall i s’arriben a veure les llums de Moshi 4.000 metres més avall. Tot el que ens envolta és espectacular. El Sylvester marca un ritme lentíssim i com que em trobo bé penso que exagera. Al cap de poc més d’una hora de començar a caminar sento que no em trobo bé, és una sensació estranya. Tinc ganes de vomitar. Bufff. Començo a tenir aquella tos que surt de l’estómac quan tens ganes de vomitar. Ho intento però no puc. El Sylvester es gira i ve cap a mi, li dic que tinc ganes de vomitar i em diu que ho faci. Si, clar, com si fos tan fàcil. Si no portés manyoples potser em posaria els dits per intentar provocar-lo però només la idea de treure’m els guants amb aquest fred glaçador em fa pànic. Seguim endavant. Miro el rellotge i veig que posa que estem a 5.150m. Començo a fer números al meu cap. Si estigués pujant a l’Ararat ja hi seria  però estic intentat arribar al Kilimanjaro així que em falten 745m de desnivell. Bufffff! Seguim endavant. Fa molt fred acompanyat  de molt aire. Em noto les lentilles com si fossin dos trossos de vidre i temo que en qualsevol moment em cauran. Començo a posar en dubte que es pugui utilitzar lentilles en aquestes alçades i en aquestes temperatures. Hi ha estudis d’això? Torno a parar per tossir, em trobo fatal. El Sylvester m’agafa la motxilla i quan me la treu em dóna la sensació que m’ha tret 50 kg de sobre, mentrestant el Valle em dóna una mica de barreta a veure si aconsegueixo vomitar. Seguim endavant. Al cap de cop la barreta fa el seu efecte i aconsegueixo vomitar. Per fi!! Immediatament em trobo millor, però les bones sensacions duren pocs segons perquè al vomitar és com si també m’hagués desprès de la poca, però tota, calor del cos. Tinc un fred horrible. El Sylvester agafa de la motxilla de l’Ali una jaqueta que em posa i unes manyoples encara més grans de les que porto. Mentre em vesteix jo em sento com un ninot. No faig res perquè no puc. Lamentable. Miro un cop més el rellotge i estem a 5.350m, encara queda molt. Avancem tan lentament que és impossible entrar en calor. Jo vaig darrere el Valle i només miro els seus peus com es mouen molt poc a poc per seguir el ritme del Sylvester. Entre que no hi veig massa bé (les lentilles m’estan matant) i veig els moviments tan i tan lents em dóna la sensació que estem vivint a càmera lenta. Seguim amunt i seguim tremolant de fred. Torno a parar, un altre cop estic amb la tos d’abans. Vull beure aigua però està tota congelada. Bé, segurament la de dins la motxilla no ho està però només pensar en obrir la motxilla, agafar-la, treure-la,  i obrir-la em canso, i executar-ho em sembla impossible. Segueixo trobant-me fatal i em ve el cap la meva conversa amb el Sylvester de fa unes hores quan li he dit que nosaltres més de 6 hores segur que no trigaríem. Meeeeerda! M’hauré de menjar les meves paraules perquè en aquests moments no em veig capaç d’arribar allà dalt: ni amb 6, ni amb 8 ni amb 10 hores. Fa molt fred. Moltíssim. M’imagino calenteta dins del sac, m’imagino a la piscina de l’hotel de Moshi, m’imagino tirant-me la “hot water for wash” per sobre i em pregunto com s’ho deuen fer els que pugen a l’Everest. Els dits dels peus fa estona que no els noto, i si me’ls han d’amputar? Ho sé, estic exagerant però en aquell moment no ho veia tan llunyà. Anem molt lents i sé que és per culpa meva, però és que no puc anar més ràpid. Penso en el Valle que s’està morint de fred per culpa meva. M’agradaria poder anar més ràpid per a que pogués entrar en calor, si ja passa fred a Montserrat ara deu estar al límit. Però no puc. No puc caminar més ràpid i em trobo tan malament que no trobo forces per seguir amunt. Em cau una llàgrima que conté ràbia i desesperació a parts iguals. M’aturo. El Valle nota que no estic bé, em mira als ulls mentre m’agafa per les espatlles i em diu que no em rendeixi, que puc arribar a dalt, que confia amb mi i que els dos hi hem d’arribar. Necessitava aquestes paraules. Trago saliva i segueixo amunt. Arribem al Stella Point, allà arrecerats en una petita balma hi ha l’australià i l’islandès que si que han sortit a les 23h i ens saludem sense massa entusiasme perquè tots estem congelats. Miro el cartell i veig que posa que estem a 5.756m. Osti! Però si això ja està!!! En aquell moment m’animo moltíssim i deixo de trobar-me tan i tan malament per només trobar-me malament i això si, seguir tenint un fred horrible. Del Stella Point fins a l’Uhuru Peak el camí ja no té tanta pendent i darrere nostre el sol comença a sortir, apaguem el frontal per gaudir de la llum i del moment. Avancem per la carena, m’aturo i lentament faig un gir de 360º sobre mi mateixa per contemplar tot el que m’envolta.

Glacera del Kilimanjaro161211__0169

No sé com explicar-ho, la quantitat de sensacions, emocions i sentiments que em genera veure aquella meravella és indescriptible. Sóc allà dalt, no hi ha muntanyes més altes al voltant i el fet que el Kilimanjaro sigui una muntanya aïllada fa que miris on miris la mirada es perdi en un horitzó llunyà. Seguim avançant a l’esquerra ja podem veure la glacera que és espectacular i de cop, davant meu (una mica borrós perquè les lentilles segueixen emprenyant), distingeixo el mític cartell de l’Uhuru Peak. I m’emociono. M’emociono molt. M’emociono tant que inclús noto com em cau alguna llàgrima i bé, ja sabeu que jo no sóc de les que m’emociono fàcilment així que imagineu-vos tot el que vaig sentir allà dalt.

Trenc d'alba a l'Uhuru Peak (obviament sense filtres!)161211__0143

Toquem el cartell i cridem d’alegria! Ens abracem amb el Valle, amb l’Ali, amb el Sylvester (al que felicito per ser la 411 vegada que fa cim) i mirem al nostre voltant. Les vistes des del punt més al d’Àfrica són espectaculars. M’emociona veure com surt el sol i observar tot el que ens envolta amb les llums del trenc d’alba, que fa que tot tingui un color molt especial: la glacera del Kilimanjaro, el Meru i la seva ombra, el Mawenzi i l’horitzó. Ha valgut la pena l’esforç. I tant! Allà dalt et sents d’allò més petit i insignificant i valores, com mai, el poder de la natura.

Mont Meru i la seva ombra161211__0164

M’agradaria quedar-me allà dalt per seguir gaudint d’aquest moment. Però fa molt fred, fa moltíssim aire i ens està deixant a tots glaçats. Arriben l’australià i l’islandès i ens abracem mentre ens felicitem. Es respira alegria allà dalt! No ens hi podem quedar gaire més així que torno a mirar tot el que ens envolta i em concentro molt fort per retenir tot el que estic veient i tot el que estic sentint.

161211__0159

161211__0160

Al final hem trigat 5h45min per pujar (no vaig haver de menjar-me les paraules ;)) i ara toca la baixada. Fins Stella Point anem a bon ritme gaudint de les vistes i feliços d’haver assolit l’objectiu). A partir d’aquí la baixada té força pendent i es fa per un caminet molt corrible. El Valle i jo comencem a trotar cap avall, ràpidament el Valle em comença a treure distància i l’Ali va darrere seu seguint-lo com pot. Intentant-t’ho va per terra un parell de vegades i sento com riu. Jo també baixo corrent i gaudint de les espectaculars vistes del Mawenzi. El Sylvester ens segueix com pot i m’imagino que deu estar pensant d’on coi trec l’energia per baixar d’aquesta manera quan fa un parell d’hores estava vomitant i amb ganes de plorar! En 1 hora arribem al Barafu Camp, no són ni les 8 del matí. Ens reben tots els portadors que ens abracen i ens feliciten per haver assolit el cim. Mengem una miqueta i ens fiquem dins dels sacs per descansar unes hores abans de seguir baixant. Jo tinc molta son i m’adormo ràpidament amb un somriure als llavis.

Última vista del Kibo just abans d'entrar de nou a la rain forest161212_24

 

 

 

Anuncis

2 pensaments sobre “Kilimanjaro (II)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s