Tal faràs. Tal Catllaràs. Més que una cursa.

foto 4

Quan vaig tornar a Barcelona després de gairebé dos anys vivint a Armènia em vaig inscriure al Trail de Catllaràs. Si, a la “curta”. I escric curta entre cometes (però sense fer el gest que és algo que odio molt profundament) perquè m’he passat aquest últims mesos escoltant la frase: Ah! Fas la curta. Si, la curta. Però carai! Són 30 km i 2000 m de desnivell positiu, crec que tampoc podem dir que sigui un passeig.

Doncs bé, quan em vaig inscriure era mitjans de març i per tant tenia per davant 4 mesos per preparar-me i fer un paper digne. Ara, vivint a Barcelona, podria inclús sortir a córrer entre setmana després de treballar sense les incomoditats que era fer-ho per Yerevan: sense el perill d’anar per terra per culpa del gel que cobria tots els carrers de la ciutat, sense conductors de Ladas atrotinats que insistien a portar-me allà on carai anés amb tanta pressa i sense policies que es preocupessin per mi pensant que fugia d’algú.

I els 4 mesos van passar volant i un dia miro el twitter i em trobo amb això:

tuit

El dia que vaig veure aquest tuit del @raulkoala em va entrar un mal de panxa que ja no em va abandonar fins el km 14 de la cursa.

Divendres, sota una forta pluja, vam arribar a La Pobla de Lillet i ja vaig començar a veure cares conegudes i a respirar l’ambient precursa que tant m’agrada. Xerrar amb un, amb l’altre, unes birres, sopar i cap a la tenda a dormir.

La Pilar, que feia l’ultra, es va despertar abans de les 5 i jo des de dins del sac li vaig desitjar molta sort. M’hagués agradat veure la sortida però en aquell moment vaig valorar més dormir una horeta més. La sortida del trail era a les 8 i a les 7 ja estava amb la Irene asseguda a una terrassa esmorzant i anant al lavabo. Ara vaig jo, ara vas tu, ara vaig jo, ara vas tu i així fins pocs minuts abans de les 8 complint el rigorós ritual dels que estem molt nerviosos abans de començar una cursa.

foto 3

A la sortida un munt de cares conegudes i moltes abraçades. Tothom amb el “fa molt que no entreno” a la boca. Em recorda a l’època de la universitat, quan minuts abans d’entrar a fer un examen tothom deia que no havia estudiat. Donen la sortida i tothom comença a córrer a molt bon ritme. Surten les notes i tothom aprova. Colla de mentiders: tots!

Al principi de la cursa em vaig trobar molt malament, no sé perquè però tenia aquella tos que ve acompanyada d’arcades i de tant en tant s’escapava algun rot per sorpresa dels que m’envoltaven. A més, el dolor a l’engonal que pensava que ja l’havia aconseguit fer desaparèixer es va manifestar per quedar-se amb mi. De fet, avui encara m’acompanya. Em va passar pel cap abandonar però vaig arribar al primer avituallament i vaig veure a la Irene i em va dir: “M’ho estic passant teta”. I jo? Jo perquè m’estava obsessionat amb tot el que em feia mal i no em permetia passar-m’ho bé? Canvi d’actitud.

I el cap és tan poderós que les ganes de gaudir van fer desaparèixer el mal d’estómac. I els meravellosos paisatges del Catllaràs per on transcorre la cursa va fer la resta. I poc a poc em vaig anar trobant millor. Bàsic per la recuperació el got de Vichy fresc que em va donar el Santi mentre feia un seguiment impecable de la Rosa i els satèl·lits ens en beneficiàvem.

foto 2Refrescant-me al refugi Ardericó (foto @santitant)

Per posar més emoció a tot plegat em van pujar els bessons per desesperació meva. Però, si em pugen mentre dormo tranquil·lament, que puc esperar que em passi en cursa?

L’última baixada la vaig fer amb els bessons llançant-me amenaces constants de que en qualsevol moment podien tornar a fer-me la guitza. Però els vaig aconseguir mantenir a ratlla i amb un somriure travessava el pont sobre el riu Llobregat que portava a l’arribada.

Al final, 4h51min complint l’objectiu sub5 que m’havia marcat. Sempre queda la sensació de que ho hagués pogut fer millor i més en aquest cas que em vaig arrossegar els primers km, però això només em dóna més ganes i força per tornar l’any que ve.

foto 1

Un cop a meta, inici del tercer temps del que em declaro molt fan. Ràpidament vaig veure cares conegudes, amics que no havien corregut, altres que si i ja havien acabat i altres que m’hagués agradat no trobar-me perquè significava que s’havien hagut de retirar (Roger l’any que ve a la sortida de l’Ultra plegats!). I mentre esperàvem que arribessin els altres amics que teníem per les muntanyes banyet al riu, birres, banyet a la piscina, més birres…

140726 (1)

Felicitar a tots els amics que vau fer l’ultra i evidentment també els de la “curta”. I la més sincera enhorabona als que vau trepitjar podi!!!

foto 2

M’agraden moltíssim les curses com la de Catllaràs perquè són més que una cursa. M’agrada arribar divendres i començar a veure els amics, dormir en tenda o furgoneta i fer un llarg tercer temps després d’haver assolit (si pot ser) l’objectiu.  Catllaràs ho reuneix tot. I l’any que ve i tornaré. Això si, m’agradaria ser capaç de fer l’Ultra però deixem la decisió per d’aquí uns mesos!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s